De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

Quan el 7 de setembre del 2000 el dissenyador mallorquí Miguel Adrover (Calonge, 1965) va presentar a Nova York la seva tercera col·lecció –anomenada així, La Tercera–, el món de la moda s’havia rendit literalment als seus peus. El Consell de Dissenyadors de Moda dels EUA li havia atorgat el premi Perry Ellis, la cap de redacció de Vogue, Anna Wintour, el perseguia amb entusiasme de fan i un contracte amb el conglomerat Pegasus Apparel Group li garantia un generós finançament. Un any després, el 9 de setembre del 2001, Adrover va presentar la col·lecció Utopia, una oda a la multiculturalitat, en un recinte escolar del Lower East Side reconvertit en una mena de pati àrab. Als dos dies van caure les Torres Bessones i la carrera del dissenyador mallorquí va iniciar una caiguda no tan dramàtica però igual d’inexorable.

"De sobte va semblar que jo era simpatitzant de l’enemic", relata Adrover en un moment del documental The designer is dead, que ahir es va presentar a l’Atlàntida Mallorca Film Fest. El seu qüestionament del poder hegemònic de les marques i la seva fascinació pel món islàmic el van convertir en un element sospitós en una indústria que li va donar ràpidament l’esquena. El 2004, el dissenyador va presentar la col·lecció The americans amb una desfilada en ple carrer en la qual va aparèixer enfundat en una samarreta amb el lema ¿Algú coneix un avalador? Molt poc després, va abandonar Nova York per regentar un cafè que havia obert el seu avi a Palma.

Gossos i maniquins

Avui, 25 anys després d’aquella revolucionària irrupció als salons de l’aristocràcia de la moda novaiorquesa, Adrover viu retirat en un poble del sud de Mallorca on resideix només amb els seus gossos i els seus maniquins i on desenvolupa una personalíssima obra com a fotògraf que no ha tingut a penes exposició pública. Allà va anar a buscar-lo la càmera de Gonzalo Hergueta, un cineasta i dissenyador gràfic càntabre establert a Nova York que fa el seu debut en el llargmetratge amb The designer is dead, pel·lícula produïda per Little Spain (Antón Álvarez –C. Tangana–, Santos Bacana i Cristina Trenas) i per Juan Pérez de Rozas.

Explica Hergueta que buscava idees per rodar un curt quan va veure un documental sobre el dissenyador Alexander McQueen en el qual s’esmentava Adrover i a partir d’aquí va començar una recerca una mica obsessiva. "Vaig trobar una direcció d’email i li vaig enviar un missatge, convençut que m’enviaria a la merda –assenyala–. Jo havia fet un curtmetratge sobre la fotògrafa Isabel Muñoz i l’hi vaig passar, sense saber que ell llavors ja estava fent fotos. I em va trucar per telèfon, per temptejar-me. Durant un any i mig vam estar parlant una vegada a la setmana, i em va començar a explicar allò de les sèries de fotos que estava gestant i vam decidir fer un documental sobre això. La sorpresa va ser que, quan vam arribar a casa seva, ens va donar una caixa amb totes les cintes originals de les desfilades".

L’arribada d’aquest material i el suport de Little Spain van fer que el projecte de curt creixés en metratge i ambició. L’altre punt d’inflexió va ser l’aparició de l’artista canadenca Jennefer Hoffmann, que havia treballat com a ajudant d’Adrover en l’etapa novaiorquesa i que a la pel·lícula s’encarrega de relatar aquesta història d’ascens i caiguda amb una barreja d’emocionant nostàlgia i punxant lucidesa. "Adroguer es negava a parlar d’aquell període, deia: ‘Això que t’ho expliquin d’altres’. I al final vam trobar Jennefer i vam tenir una connexió brutal. I vaig decidir prescindir d’altres entrevistes i fer la pel·lícula sols amb ells dos".

D’aquesta manera, la pel·lícula eludeix el trillat format de documental hagiogràfic amb multitud de bustos parlants (l’excepció és la prestigiosa periodista nord-americana Robin Givhan) i avançar per camins bastant més interessants, com el retrat del dia a dia d’Adrover al seu solitari entorn rural i la documentació del seu desconegut però sorprenent treball com a fotògraf, que porta a terme en un aljub transformat en estudi. "Allà s’inventa les seves històries i crea els seus mons –diu Hergueta–. Construeix unes instal·lacions increïbles, les fotografia i després ho desmunta tot per reutilitzar-ne els elements. Jo no havia vist una cosa semblant en la meva vida".

Autopistes i senders

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

L’influent rei de l’acordió tex-mex

El director no oculta que treballar amb Adrover no ha sigut fàcil. "Ha sigut un procés complex. Adrover ens demanava que hi anéssim sempre amb un planificació exacte del que volíem fer i després ell s’encarregava de trencar-ho tot. Hi ha hagut molta improvisació. Però crec que al final ens vam guanyar la seva confiança i la veritat és que ens ha donat moltes coses". Entre aquestes coses hi ha un moment particularment revelador en el qual el dissenyador s’emociona a l’exposar la seva visió de la carrera per la fama i l’èxit –una autopista "amb les cunetes plenes de cotxes que s’han estavellat"– i reivindica els que, com ell, han decidit transitar per senders més allunyats sense saber gaire bé on condueixen.

"Mai m’ha interessat la moda –assegura Adrover–. El que m’interessa és la vestimenta com una forma d’expressió". Aquesta línia de pensament ajuda a entendre que, per exemple, rebutgés recentment crear un look per a Rosalía al·legant que la cantant no s’havia significat en públic de manera contundent contra el genocidi a Gaza, cosa que va obrir una polèmica darrere de la qual alguns han volgut veure traces d’oportunisme. "Crec que qualsevol que vegi la pel·lícula s’adonarà que, si alguna cosa no és Adrover, és oportunista –remarca Hergueta–. De fet, ell ha rebutjat oportunitats molt bones per ser com és i tenir les idees que té".