Crítica d''Algo en lo que creer': el difícil afer de la fe

La mort de Madeline Kara Neumann va sacsejar la societat nord-americana just a l’inici de la primavera del 2008. El 23 de març, la petita, d’11 anys, va morir al petit poble de Weston, víctima d’una diabetis sense diagnosticar i de la decisió dels seus pares de prescindir de qualsevol tractament mèdic i de curar-la mitjançant l’oració. Els dos eren pentecostalistes i creien en la curació per mitjà de la fe. «S’estima que centenars de nens, sinó milers, moren cada any als Estats Units a causa de malalties tractables, perquè els seus pares o tutors legals opten per resar en lloc de recórrer a la medicina o la ciència».

La citació forma part de la nota de l’autor que tanca l’última novel·la de Nickolas Butler, ‘Algo en lo que creer’ (Libros del Asteroide), inspirada en aquests fets. L’última obra fins a la data de l’autor de la celebrada ‘Canciones de amor a quemarropa’, és una ficció construïda a partir de la realitat que apunta al cor de la qüestió: la fe (de fet, el seu títol en anglès és més expressiu, ‘Little Faith’, ‘poca fe’). No és un afer menor, al contrari: ens toca a tots. ¿En què creiem? ¿En què dipositem la nostra fe? Per vehicular la seva història, Butler modela amb summe encert Lyle Hovde, un home gran, avi del nen la integritat del qual serà confiada a la creença –l’Isaac–, amb uns fonaments espirituals que van ser minats sense remei quan va perdre al seu dia el seu petit fill. «El cert era que el Lyle no creia en Déu», escriu Butler. O, almenys, no estava segur de fer-ho. No des de la mort del Peter. Era com si, des d’aleshores, li haguessin drenat la voluntat de creure, l’energia necessària per fer-ho».

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Creure, en efecte, requereix energia, que és el que desborda la personalitat combustible de la seva filla adoptiva i mare de l’Isaac, la Shiloh, parella d’un predicador/entabanador de dubtosa moral, una dona que ha decidit regir la seva vida precisament per aquesta fe que el seu pare no té, i que està disposada a apostar la vida del seu fill en defensa seva. El conflicte creix en intensitat entre pare i filla, i Butler el cou a foc lent, portant intel·ligentment el lector cap a un clímax en què importa menys el lloc d’arribada i més el trànsit dramàtic, de vegades sembla no més que un ardit narratiu per parlar del que realment li importa: la crisi de fe d’un home marcat des d’aviat per la tragèdia.

Butler és un bon escriptor i esquiva amb habilitat el maniqueisme: el seu personatge principal, el Hovde, no és un home que hagi decidit simplement no creure. És un home amb dubtes. Un home que fa anys que va a la missa dominical perquè el seu vell amic Charlie n’és el pastor, i perquè li transmet de tant en tant una mica de la seva pèrdua espiritual; un home amb curiositat i ganes de saber, o d’entendre, que troba en les xerrades amb el Charlie i amb el seu cosí Roger, missioner a la Costa d’Ivori, al mateix temps llum i desconcert. ¿En què decideix creure un ésser humà? La magnífica seqüència final llança llums i preguntes, que és el que s’ha d’exigir de la bona literatura. Butler ha escrit, i no és poc, una història que importa. Com sempre, parla de l’home nord-americà, i, com és d’esperar, de l’home en general.