40 anys de 'London calling', el cim de The Clash

Davant el pòsit desolador del clixé ‘no future’, un doble àlbum publicat el 14 de desembre del 1979 va fer del punk una expressió vitalista, agitadora i arrelada en les tensions socials de l’‘era Thatcher’, clamant per la presa de consciència i nodrint-se de ritmes del Tercer Mundo. Fa 40 anys que ‘London calling’, de The Clash, va pegar un sotrac al rock corporatiu i ara, consolidat com a peça de culte, inspira celebracions a dos fronts: l’obra es reedita mentre inspira una solemne exposició, a partir d’aquest divendres i fins a la primavera, al Museum of London.

La crida a què al·ludeix ‘London calling’, el tercer àlbum de The Clash, és una resposta a l’auge de l’atur, a les tensions racials i la drogoaddicció esteses en aquell Regne Unit en recessió. Il·lustratives cançons com ‘The guns of Brixton’, sobre els disturbis que van tenir lloc al sud de Londres, o ‘Spanish bombs’, amb la seva èpica sobre la Guerra Civil (en castellà macarrònic). El punk rock del quartet es va enriquir amb abundant música jamaicana, compatible amb urpades de rockabilly (assalt a ‘Brand new Cadillac’, de Vince Taylor) i influxos del rhythm’n’blues descobert en les seves incursions americanes.

Dels 70 als 80

Música oberta de mires, influent en escenes rockeres i mestisses més enllà del cercle ‘anglo’: aquelles versions de Kortatu o Los Fabulosos Cadillacs. Són 19 cançons ara rescatades en diversos formats (CD i vinil), entre elles, lluint, ara sí en els crèdits, el tema originalment ocult ‘Train in vain’, que tanca l’àlbum. ‘London calling’ pot ser el disc que va acabar amb el rock dels 70 o, segons ‘Rolling Stone’, el millor de la dècada següent (als Estats Units, va sortir el 10 de gener de 1980).

Som davant de l’obra que «va demostrar que el punk rock no consistia simplement en guitarres crispades i crits de ‘fuck off’, sinó que tenia a veure amb la llibertat i la identitat personal», sosté algú molt proper al grup, Don Letts, autor dels videoclips de ‘London calling’, ‘Clampdown’ i ‘Train in vain’, i director del documental ‘The Clash: westway to the world’ (2000). Letts s’ha volgut implicar en la promoció de la reedició de l’àlbum i de l’exposició, en la qual ha col·laborat amb «algunes peces visuals» malgrat que «la idea de posar el rock’n’roll en un museu és una mica estranya», al·lega. «Però vivim temps estranys».

Vell com el rock’n’roll

El realitzador, radiofonista i músic (va ser cofundador de Big Audio Dynamite, la banda que Mick Jones va crear després del final de The Clash) posa la seva perplexitat per davant. «Tot això és una sorpresa per a mi. Vaig néixer el 1956, soc tan vell com el rock’n’roll, i m’admira la importància que ha guanyat ‘London calling’ després de 40 anys». Però l’àlbum continua sent d’ajuda, afirma, «per entendre que la música pot ser un reflex del canvi social».

Don Letts posa el focus en l’evolució que The Clash va experimentar des del seu primer àlbum, de 1977, un treball que qualifica de «brillant, però en blanc i negre», fins a ‘London calling’, obra que «va redefinir l’abast del punk rock». Haver comptat en la seva prèvia gira pels Estats Units amb teloners com Bo Diddley i Sam & Dave «va ser determinant per al seu creixement com a músics».

El reggae i l’ska imprimeixen un caràcter inèdit a temes com ‘Rudie can’t fail’ o ‘Wrong ‘em boyo’, un influx de què Letts, fill de jamaicans, es desmarca amb cortesia. «El grup, en particular Paul Simonon, ja coneixia la música jamaicana, perquè les classes treballadores ja s’havien començat a familiaritzar amb ella des de finals dels anys 60», explica. «Va ser a través dels ‘skinheads’ en la seva branca ‘fashion’, no la feixista», puntualitza. «En tot cas, jo els vaig ajudar a aprofundir una mica més en aquesta música passant-los, per exemple, un casset recopilatori del programa de ràdio de Mikey Dread. A Paul li va agradar tant que van acabar fitxant a Dread perquè produís el següent àlbum, ‘Sandinista!’ (1981).

L’arma secreta

En els controls de ‘London calling’ hi va ser Guy Stevens, productor amb experiència amb bandes com Mott the Hoople i Free. El doble disc va presentar el clímax de la unió Joe Strummer-Mick Jones. «Joe componia la majoria de les lletres, i Mick, les melodies», detalla. «Però l’arma secreta de The Clash era Topper Headon. Sense aquella bateria tan versàtil no haurien pogut afrontar tots aquests estils de música».

Notícies relacionades

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

El més dur dels ‘Reservoir dogs’

En paral·lel a aquella redefinició del punk amb seu a Londres, a l’altre costat de l’Atlàntic, a Nova York, l’escena es movia en altres direccions. «El context social era semblant, però hi havia algunes diferències», diu Don Letts. Una: l’edat. «Els punks londinencs tenien divuit o dinou anys, i els novaiorquesos, vint i escaig. És una diferència crucial». I també el bagatge intel·lectual. «Gent com els Talking Heads, Patti Smith o Richard Hell llegien Ginsberg, Kerouac i Rimbaud, ¡mentre que els anglesos llegien còmics!». Això no va impedir que «The Clash fossin fans dels Ramones».

Quatre dècades després, ‘London calling’, doble disc que per indicació del grup es va vendre al preu d’un elapé, brilla com fetitxe cultural, i el Museu de Londres li retrà honors en una exposició gratuïta, ‘The Clash, London calling’, que inclou articles mai vistos, esborranys de lletres de cançons, vestuari, fotos i peces audiovisuals, algunes d’elles amb la firma de Letts. També el baix elèctric, un Fender Precision, que Paul Simonon va trencar contra el terra al concert del Palladium novaiorquès, escena immortalitzada en aquesta foto de portada que transmet tantes coses.