El Petit de Cal Eril: «Hem vingut aquí a fer discos»

Dies d’alta productivitat per a Joan Pons, el sisè disc del qual com a El Petit de Cal Eril, ‘Energia fosca’, ha coincidit amb el naixament del seu tercer fill. “¡Família nombrosa! Ara ho tindrem tot regalat: la vida em somriu”, fa broma per telèfon des de la seva actual residència a Igualada. El quintet actua aquest divendres al festival Acústica, de Figueres, i se’l podrà veure aviat a Barcelona, a la Mercè, i al Mercat de Música Viva de Vic.

¿Per què el disc es titula ‘Energia fosca’ si és el més lluminós dels que ha fet?

És que l’energia fosca és positiva per a mi. Però de vegades, veus una pel·lícula, t’agrada per unes coses, i després algú que l’ha vist te l’explica des d’una perspectiva totalment diferent. Amb l’‘energia fosca’ em passa el mateix. Quan la vaig descobrir em va semblar una cosa tan positiva i tan bestial que no entenc que pugui tenir connotacions negatives. Per mi, és una raó transparent que fa que les coses passin i avancin.

Les paraules tenen connotacions, com ‘negre’, per exemple.

Però la nit és una cosa fantàstica, i sense la negra nit no arribaria el dia lluminós.

Aquest àlbum conserva l’halo del ‘Disc triangular’, però és menys físic, més volàtil.

Quan ens posem a fer un disc intentem que soni com més diferent possible que l’anterior. Quan alguna cosa ens recorda al disc anterior, parem i busquem una altra solució.

Però és important que El Petit de Cal Eril tingui un so amb personalitat que es conservi d’un disc a l’altre.

Sí, sí, és com la llavor, que no es pot perdre mai. És una cosa que he vist amb el temps. No fem música per vendre més o per ser comercials, però si per agradar a la gent, almenys a la que segueix El Petit de Cal Eril. Que agradi com a mínim a cert tipus de persones. I això té relació amb no trair el més intrínsec del projecte, la manera de fer: les lletres, les estructures de les cançons i la qüestió melòdica.

¿Què motiva un canvi d’estètica musical com rebaixar les bateries i afegir més sintetitzadors?

És una qüestió del grup. La suma dels cinc surt d’estar junts i fer coses. Seríem incapaços de fer discos si no toquéssim en directe, si no coneguéssim gent, si no escoltéssim altres músiques... No intentem fer cap estil que ja existeixi, sinó crear el nostre. No tinc intenció d’assemblar-me a cap banda.

¿Ara és més incorrecte encara dir que Joan Pons és El Petit de Cal Eril?

És incorrecte, sí, però sempre ho ha sigut. Si fos només Joan Pons seria molt diferent.

Les seves noves cançons tornen a manejar paraules no tangibles: ‘pols’, ‘ombra’, ‘núvol’, ‘idea’.

És difícil d’explicar. No hi tinc un gran poder de decisió, allà. És una cosa bastant automàtica. Puc decidir quines paraules o conceptes no m’agraden, però no puc decidir de què parlaré.

¿Desitja emocionar o és més mental?

La nostra música és 90% emocional i 10% física. Però l’estètica la triem pel carril emocional. No triem l’estètica per transmetre una emoció, sinó que l’emoció ens porta a una estètica. Per això en aquest disc, que parla de flotar, i de la pols, trobem aquestes capes aèries dels teclats. Una cosa porta l’altra.

Allò del pop metafísic, ¿ja està cremat?

No, tot i que les etiquetes estan per crear-les i destruir-les. Aquesta la vam inventar perquè les que ens posaven els periodistes ens semblaven dolentes: folk rural, pop naïf... En realitat, el concepte de pop metafísic no té ni cap ni peus, i és perfecte per definir un estil que no es pot definir.

El pop està canviant i coses que en altres temps haurien sigut excèntriques ara són ‘mainstream’, com Billie Eilish.

¿Aquesta noia dels vídeos tan passats de voltes? Ho vaig estar estudiant un dia. Vaig descobrir alguna cançó molt bona i altres que no em van agradar gens. Però és una artista molt arriscada i mou masses. Això passa ara. I hi ha artistes de hip-hop que són pop, com Tyler The Creator o d’altres. La música pop és això, una espècie de mar.

Li agrada Frank Ocean.

Sí, ‘Blonde’ va ser el disc que més vaig escoltar l’any passat. El trobo interessant; la primera part, sobretot. Un disc molt senzill d’un artista que crea un estil, que no intenta repetir una cosa.

¿El ‘synth-pop’ dels 80?

No, això no. Vaig néixer el 1981. Ara molts grups de moda, ‘indie’, miren cap als 80, com Tame Impala. Produccions amb aquell so molt evident. Són cicles.

Ser productor per a altres artistes, ¿l’obliga a seguir més l’actualitat?

No, la meva feina no em reclama estar al dia. No ho estic tant, i escolto música perquè m’agrada. No sento coses perquè em puguin servir a les produccions. Per fer bons discos, el que més serveix és viure. Si fes música partint d’una altra música no crec que sortís bé. Si no et passen coses, és molt difícil que després et surtin músiques. Mirar Instagram no serveix per a res: serveix per copiar, no per crear.

L’últim disc d’Els Pets, ‘Som’, que vostè va produir, ha sigut molt ben rebut.

L’increïble d’Els Pets és que continuïn tenint ganes de fer discos. És el que més em va atrapar d’ells. ¡Fa 30 anys que toquen junts! Mola. Són gent amb passió per la música.

¿No creu que continuï fent música amb 50 i tants?

Segurament ja no. Bé, d’aquí a dos anys en faré 40 i poc m’hauria pensat arribar a aquesta edat fent música. Mai se sap.

¿Té entre mans alguna altra producció?

No. Des de la d’Els Pets només he fet el meu disc i he tocat al nou de Ferran Palau (‘Kevin’).

Notícies relacionades

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

El més dur dels ‘Reservoir dogs’

Vostès els metafísics estan imparables, a disc per any.

Sí, sí, ¿què podem fer, si no? Hem vingut aquí a fer discos. ¡Menys parlar i més tocar! Jo, si m’ho pogués muntar, faria un disc cada mig any. Ara ja estem pensant en el pròxim. Sortirà l’any que ve segur. De vegades trigues a adonar-te del que vols a la vida: estudies una carrera, t’equivoques... Quan trobes una cosa que realment vols fer, és com trobar-te amb algú a qui estimes. Ja està. Hem vingut a fer això.