Nora Chipaumire, la complexitat del rugit

“Els artistes africans no són una reserva; són avantguarda”. Nora Chipaumire repeteix aquesta frase cap al final de la seva 'performance' '*N!GGA'. La veiem instal·lada al seu pedestal, abillada amb casaca torera, corona, micròfon i un bat de beisbol. La seva mirada és desafiadora i la seva potència, indiscutible. La peça és el final d’una trilogia presentada com a‘delicatessen’ internacional del Festival Grec, juntament amb ‘#PUNK’ i ‘100% POP’. Si en aquestes dues l’artista de Nova York nascuda a Zimbàbue se submergia en dos fenòmens musicals de la cultura popular occidental, el seu rugit final desperta un exèrcit de referències creuades sobre aquesta idea que anomenem l’Àfrica només per simplificar, com deiaKapuscinski. 

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

No es tracta de dansa, ni de música, ni d’una instal·lació, sinó de tot alhora. La mateixa artista ho considera més que teatre, una espècie d’art en viu amb la funció de provocar, d’establir un dispositiu contra les convencions dels espectadors. Des de la seva talaia construïda amb caixes buides de marques de luxe, els seus cants rítmics i repetitius es barregen amb proclames en múltiples idiomes, del francès a la llengua shona. La música s’assenta en la rumba congolesa, peròels seus tentacles arriben a Jamaica. I tot aquest entramat gira al voltant de la potència del ballarí Shamar Watt, que es mou altiu i alhora desorientat. La seva força física escombra l’escena sense que arribem a saber exactament cap a on ens condueix. 

El ball com a catarsi

El cos africà funciona com a metàfora a partir de la qual es desenvolupen els significats de la peça, una resposta individual i alhora simbòlicament col·lectivacontra la cultura colonial i racista que s’ha projectat sobre l’Àfrica. Fins i tot en l’escenografia encaixa certa tendència artística basada en materials reutilitzats,desafiament al consumismei la seva falta de lògica social. Unacançó de Franco Luambo, rei de la rumba congolesa, condueix a un final deball col·lectiu amb el públic, la música com a integració. Una idea simple per tancar un complex encaix de significats, una buscada radicalitat que intenta construir alternatives que qüestionin la nostra totèmica cultura blanca i occidental. “¡L’Àfrica existeix!”, recorda, amb tot el que això significa.