Fills d'un país incendiat

Juan Gabriel Vásquez (Bogotà, 1973) ja fa temps que mira d'explicar quina quantitat de passat pot suportar un ésser humà, quina part d’aquell passat conflictiu es configura com a consciència escindida per l’abisme entre el desig i la realitat, i com aquell passat –que pot amb tot– encobreix una fortíssima voluntat de configurar-se com a dicotomia forta entre realitat i ficció. És així que els seus textos es converteixen en una licitació irresoluble entre home i món, tots dos travessats pels conflictes dramàtics d’un passat sempre que ha d'arribar.

Després de cinc novel·les Vásquez torna al conte amb aquestes 'Canciones para el incendio', recordant de lluny aquell llibre que el marcaria com a escriptor, 'Los amantes de Todos los Santos', i amb picades d’ullet més que evidents a 'La forma de las ruinas’. El que entrega ara és un llibre de contes que torna a mostrar un escriptor fidel a les seves obsessions, que en aquestes cançons es configuren a través de la redundància per mostrar un narrador que el lector pot associar fàcilment amb el seu nom, l’alternança constant entre memòria individual i col·lectiva, la preocupació per mostrar el passat com l’horitzó de possibilitat de totes les històries i, 'last but not least', la impossibilitat de viure al marge de la violència.

En el seu llibre 'El arte de la distorsión' Vásquez va escriure un assaig que va titular 'El tiro en el concierto: política y novela en Colombia', en què es preguntava com afronten els novel·listes colombians els seus conflictes històrics per mirar d'evitar “la monomania, la intolerància, el fanatisme”. La resposta a aquesta pregunta té el seu correlat exacte en aquest llibre perquè el terreny propici de 'Canciones para el incendio' és el de l’ambigüitat amb què el narrador agullona la història recent del seu país. O dit d’una altra manera, la voluntat explícita per convocar uns records als quals el narrador els vol imposar una coherència aliena que la majoria de les vegades té cos de dona, com en la història que protagonitza Jota en l’enlluernador 'Mujer en la orilla' o la Mercedes de 'Las ranas’.

Verí perfecte

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

El llibre situa reiteradament el poder omnívor de la ficció com el verí perfecte que inocula el pes fatal que la història de Colòmbia provoca en uns personatges que lluiten sense defallir per conquistar una mínima porció de llibertat entesa com a dilema entre realitat i ficció: “Pero tal vez lo que sentía era esa sensación extraña, tan contemporánea, esa especie de cifra de nuestro tiempo asediado por las imágenes: la sensación, derivada de la incertidumbre, de que todo puede ser ficción o, lo que es peor, de que todo puede ser verdad”.

El continuat sentit autobiogràfic d’aquest llibre té un paper predominant a ‘Aeropuerto’ que fa ficció d’una experiència que Vásquez va viure en pròpia pell al formar part d’una pel·lícula de Roman Polanski com a extra. Aquest conte sembla que vol mostrar quines cicatrius reté un rostre que ha vist el mal. Però si n’haguéssim d’escollir un, la tria és senzilla perquè el que dona títol al llibre és “la història més trista” que el narrador ha conegut, però, en realitat, no és “una història, sinó algunes; o una història amb diversos començaments”, protagonitzada per una altra dona, Aurelia de León, que es convertirà en pur record per “als fills d’aquest país incendiat”.