David Murray: "El jazz et fa millor persona"

El Festival de Jazz de Terrassa ofereix aquest dijous a la Nova Jazz Cava un dels plats més intensos de la seva 38a edició. Als anys 80, el saxofonista tenor David Murray era una de les veus més potents del jazz nord-americà. Rugia com pocs, gravava més que ningú i podia tocar gairebé qualsevol cosa, des de la peça més avantguardista al blues. Fundador del World Saxophone Quartet i autor de prop de 150 discos, Murray va regnar en el jazz modern, però també va ser discutit pels puristes per no casar-se amb ningú. És melòdic quan fa falta, tempestuós quan li ve de gust i la seva música condensa la història del jazz. "Cal utilitzar totes les eines disponibles. No pots descartar un llegat tan potent com el del be bop, o com el swing, o el cool. En un mateix concert puc cobrir 5 o 6 eres diferents".

El saxofonista va canviar Nova York per París i el seu regnat es va truncar, però després de 22 anys ha tornat als Estats Units i reclama el seu lloc a la capital mundial del jazz, encara que aquesta música no tingui l’èxit que va tenir dècades enrere. "Si volgués ser famós, hauria d’haver escollit una altra cosa. Però el jazz és el més lliure d’aquest món, i estic orgullós de ser un dels seus líders i poder guiar músics més joves. El jazz és una forma d’educació. Et fa millor persona".

En aquests anys a França, Murray ha bastit ponts amb Cuba, l’Àfrica o Guadalupe, gravant amb músics autòctons. "Quan afegeixes jazz a qualsevol música d’arrel li fas un gir intel·lectual interessant", assegura el saxofonista tenor, que ha estudiat a fons les rítmiques d’aquestes tradicions populars.

¿I la barreja amb el hip-hop, li interessa? Un dels seus treballs més recents el va gravar al costat del poeta i rapsode Saul Williams, un dels més influents de Nova York. "I ja abans havia treballat amb el poeta Amiri Baraka, per descomptat. M’alegro que els joves tinguin una música pròpia que els agradi tant i amb què puguin fer negoci. Artistes com Kendrick Lamar ho fan molt bé, però el rap no és per a mi, és perquè el facin els meus fills", diu Murray, pare d’un jove guitarrista i d’una cantant, Crystal Murray, que acaba de publicar el seu primer single. "Té 17 anys i ha firmat un contracte per a cinc anys amb una discogràfica. Busca-la a Deezer, serà una número u".

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Nova York ha donat la benvinguda al fill pròdig, però el negoci ha canviat molt des que Murray era un pes pesant a la ciutat. "En aquest món de Spotify i 'streaming' jo estic en una bona posició perquè tinc un catàleg més gran que ningú de la meva generació, però veig que aquestes empreses encara no paguen els artistes com caldria. I les discogràfiques tampoc. Potser aquest serà un temps de silenci per al jazz. Potser només hi haurà rap". Però Murray assegura que la perspectiva no el desanima. "Com deia Sun Ra, soc com un ocell. No cal que m’escoltis si no vols. Però jo continuaré cantant, perquè un ocell ha de cantar". 

El mercat per a les gires de músics com Murray no és als Estats Units sinó a Europa, on la figura del músic afroamericà de jazz conserva el seu prestigi però és vist amb distància. "La nostra música té una història pròpia: Àfrica, el gòspel... No espero que la gent que m’escolta l’entengui per complet, perquè ni jo mateix ho aconsegueixo. Sé com tocar-la, clar. Però al món hi ha molts misteris i de vegades la música serveix precisament per trobar-los". Anuncia que a Terrassa, al capdavant d’un quartet encara inèdit, presentarà l’últim resultat de la seva recerca, una composició titulada 'The nectar suite'.