Tequila: "Les nostres cançons ja són de la gent"

Els autors de contagioses cançons rockeres com ‘Dime que me quieres’, ‘Salta!!!’ o ‘Rock and roll en la plaza del pueblo’ tornen a Barcelona, aquest dissabte, per acomiadar-se dels seus fans (Razzmatazz, 21.00 hores, obertura del Room Festival; obrirà Jaime Buenaventura). Parlem amb Ariel Rot i Alejo Stivel, supervivents de la formació clàssica de Tequila, creada el 1976 i que incloïa l’actualment desmarcat Felipe Lipe i els morts Manolo Iglesias i Julián Infante.

En aquesta gira es barregen sensacions: retrobament i adeu. ¿Quin pesa més?

(Ariel Rot) Més aviat la il·lusió del retrobament, de recuperar aquest repertori juvenil i tocar-lo amb tot el que hem après en aquests anys.

Cançons de rock’n’roll juvenil, ¿defensables per senyors de 50 i tants?

(Alejo Stivel) Chuck Berry tenia 90 anys i continuava cantant ‘Sweet little sixteen’, i els Beach Boys encara volten cantant ‘California girls’. Les nostres cançons ja són de la gent i s’organitza una cerimònia al seu voltant. Tot i que moltes no es corresponguin amb l’edat que ja tenim, dins d’aquesta festa tenen sentit.

Van aterrar a Espanya el 1976, procedents de l’Argentina de Videla.

(AR) Alejo i jo ens coneixíem des dels 10 o 11 anys. També Sergio Makaroff era amic nostre, tot i que més gran que nosaltres. Nosaltres vam arribar un o dos anys abans que ell. Quan Tequila va començar a funcionar, fins i tot amb cançons seves, ell va decidir venir, tot i que es va decidir per Barcelona, que el va fascinar.

I vostès es van decantar per Madrid. En temps de pre-‘movida’.

(AR) Va ser una decisió familiar, tot i que recordo que a casa, a Buenos Aires, teníem la sensació que la veritable onada era a Barcelona. Després, com Tequila, ens vam adonar que aquí es respiraven altres aires, que era més oberta en el terreny artístic, més bohèmia, amb la Rambla, els còmics...

Bevien de Chuck Berry i els Stones, però també del rock argentí: versions de Pappo o Charly García. ¿Per a vostès era tan o més important que el rock anglosaxó?

(AR) Igual, igual. Per a nosaltres, tant els Beatles i Dylan com Charly o Spinetta eren déus. Era la nostra criança musical i ens semblava bonic donar-la a conèixer. El que fèiem era molt de carrer, i amb la lírica del rock argentí, que tenia una espècie de veu pròpia. Tot i que Alejo i jo ens vam conèixer en un concert de Paco Ibáñez.

(AS) L’Argentina estava molt polititzada i tot el que fossin cantants de cançó protesta, amb missatge, eren ídols, ¡fenòmens! Paco Ibáñez, Daniel Viglietti... ¡I no parlem de Serrat!  

(AR) La nostra proposta va ser molt Stones i Berry, però, malgrat que érem molt joves, ja havíem fet una incursió en el rock simfònic, i Tequila era la nostra tornada al bàsic.

De fet, al seu primer àlbum hi ha cançons com ‘Israel’, amb picades d’ullet al rock progressiu.

(AR) ¡Exactament! I ‘Vacaciones en Copacabana’, que era complicadíssima.

(AS) Jo tenia tots els discos de King Crimson, de Yes, de Genesis... Escoltàvem això. I la Premiata Forneria Marconi, i Van Der Graaf Generator, i Jethro Tull...

(AR) És curiós, perquè sense saber-ho vam coincidir amb el punk, amb la idea que allò era molt complicat i que preferíem fer música més bàsica.

(AS) Jo crec que el punt d’inflexió va ser l’àlbum ‘It’s only rock’n’roll’, amb el qual els Stones van sortir dient que després de tota l’orgia de virtuosisme i superproducció, al cap i a la fi, “era només rock’n’roll i m’agrada”. Encara avui ens enganxem a aquest missatge.

Aviat es van convertir en un fenomen de fans. ¿Van sentir que la indústria els portava per un camí que no era el seu?

(AR) La veritat és que no. Va ser tot tan ràpid, i érem tan criatures... Hauríem sigut massa complets si amb aquella edat ens haguéssim adonat de com havíem de conduir la nostra carrera. Era massa. Tot i que pot ser que en algun moment es tergiversés el missatge de Tequila.

(AS) Allò de les fans es va utilitzar com a eina de màrqueting i potser després ens va poder fer una mica de mal, però sense això potser no hauríem transcendit mai. Tot i que en els nostres concerts no venien només noies.

Viure això amb 18, 19 anys va haver de tenir el seu costat simpàtic.

(AR) ¡Per descomptat! I ho vam disfrutar tot el que vam poder. Va ser molt frenètic. A Catalunya hi veníem molt, ja fos per influència de Gay (Mercader), el nostre mànager, o perquè ens apreciaven especialment. Anàvem a un hotel tancaven una planta per a nosaltres.

(AS) Allò de Tequila a Catalunya va ser molt furiós. Les fans, la histèria, la quantitat de programes de ràdio que hi havia enfocats a aquest fenomen. Va ser molt intens.

¿Com recorden aquell primer àlbum, ‘Matrícula de honor’ (1978)?

(AR) Com una barreja d’ingenuïtat, intuïció i molta felicitat. Un estudi d’enregistrament era com un temple per a nosaltres i estar allà ens inspirava molt respecte. Ens creixíem.

(AS) Ho gravem tot en pocs dies. Nosaltres en 15 dies fèiem un disc.

(AR) I el que va durar tota la carrera de Tequila era el mínim que necessita ara un grup per gravar un primer disc.

El segon àlbum, ‘rock and roll’, el de ‘Rock del ascensor’, de Makaroff, acostuma a ser citat com el millor.

(AR) A mi m’agrada molt ‘Confidencial’, l’últim. Però aquest va ser el que va trencar més. Tenia un so que a Espanya no s’havia aconseguit mai.

(AS) El concepte de la portada va ser molt rodó i enlluernador per al moment.

Van descobrir el reggae: ‘El barco’, cançó molt ‘costelliana’, per cert.

(AR) Totalment. Gay era un fanàtic del reggae i ens posava molts grups que aquí no es coneixien. Ens el va inculcar. Em sembla que ‘El barco’ va ser el primer reggae en espanyol.

(AS) Havíem anat a Eivissa a veure Bob Marley, i havíem escoltat per primera vegada The Police.

Abans parlaven de la “veu pròpia” del rock argentí. ¿Com la definirien?

(AR) Molta poesia, molta lírica, un punt al qual nosaltres no arribem mai. Almendra, per exemple, era un grup progressiu que barrejava rock, tango..., i eren paios de 18 anys. Un fenomen molt especial, en què va influir la proximitat amb el Brasil, i els argentins que viatjaven i tornaven amb discos de blues i de rock britànic. Tot això va marcar a l’Argentina... ¡com un lloc clau en la història del rock!

Curiosament, Tequila no ha actuat mai a l’Argentina.

(AR) Mai. En aquells anys hi havia la dictadura. Ens n’havíem anat i no anàvem a tornar. Era un problema.

(AS) Estàvem marcats pels nostres cognoms. Les nostres famílies no eren molt del grat de l’administració. Només l’últim disc, ‘Confidencial’, s’hi va arribar a publicar, però per la porta del darrere.

El grup es va dissoldre el 1982 i es va parlar de mala gestió econòmica, de drogues... ¿Quina va ser la raó?

(AR) ¡Totes! I certa indiferència de la companyia. Van passar coses tragicòmiques, com que el nostre mànager s’oblidés de rescindir el contracte i es renovés automàticament per a cinc anys més. I hi va haver un desgast en les relacions entre nosaltres. Cada un estava una mica amb la seva bogeria. No ens va dir ningú: “penseu-vos-ho una mica, feu un descans...”

(AS) Només un parell d’anys després hi va haver un ‘boom’ de bandes a Espanya que després es va exportar a Mèxic. Grups que van tenir èxit allà, com Hombres G, Mecano..., fins i tot Nacha Pop.

Tequila va reaparèixer el 2008, i ara de nou el 2018. Vostè, Alejo, ha estat molts anys darrere dels focus, produint a La Oreja de Van Gogh, El Canto del Loco o Sabina. ¿Recuperar ara el seu paper de ‘frontman’ és una mica esquizofrènic?

(AS) Al principi estava cagat, en estat de pànic, pensant “¿qui m’envia a posar-me en això amb el tranquil que jo estava a la meva poltrona a la taula de so?”. Però vaig veure que recuperava una part meva que estava anestesiada, no morta del tot. Ara ho estic disfrutant molt i m’alegro d’haver-ho fet. Si no, m’hauria quedat amb l’espina.

¿Els pot la nostàlgia, les ganes de reviure el passat?

(AR) És una cosa divertida, gratificant. Per mi, el retrobament amb la guitarra rock és fabulós, és el lloc del que vaig partir.

(AS) Hi ha un punt de nostàlgia, però també d’actualitat, de veure a un grup passant-s’ho bomba i que surt amb ganes d’alliberar-se. La banda és súper sòlida, no és només un ‘revival’. I la gent s’ho passa bé amb cançons que han sonat en pel·lícules, als bars, als cotxes de les famílies..., i que s’han transmès.

Han gravat una cançó nova, ‘Jo quería ser normal’, per a la banda sonora de ‘Superlópez’. ¿És un ndicador que això pot seguir?

(AR) No és el que ens hem plantejat. El que volem fer és un comiat amb magnificència. Tot i que aquesta cançó la toquem en viu i representa bastant el que pot ser avui Tequila.

Però, ¿feia falta que aquesta gira de tornada fos alhora d’adeu?

(AR) No hi havia necessitat, però ens va semblar un acte bonic. Mentre un viu pot passar de tot. Però avui la nostra idea és aquesta.

Notícies relacionades

Un segle de ‘La senyora Dalloway’

Antonio Orozco: "Ningú em pot fer més mal que jo mateix, és impossible"

(AS) Avui, si dius que et separes, i després tornes..., ¿et jutgen per això?

(AR) ¡Caldrà avaluar quant penalitza!