Antonio Orozco: "Ningú em pot fer més mal que jo mateix, és impossible"

Aquest disc arriba unes setmanes després del documental El método Orozco, on explica el seu procés de superació d’una depressió de la qual no era conscient.

La història era tan intensa, enrevessada i, alhora, tan normal, que em va semblar que era bonic un documental que acompanyés el disc. Ho vaig fer amb aquesta intenció, tot i que de vegades penso que m’he passat de frenada.

¿Per què ho diu?

Perquè el documental va molt endins. Però no entenia cap altra manera de fer-ho. Si expliques les coses, has de fer-ho de veritat. Jo no considero que tingui una vida tan interessant, però durant aquest procés van passar moltes coses en la meva vida. Ara miro cap enrere i m’emociona.

El diagnòstic el va agafar per sorpresa.

Tornava d’un concert a Brussel·les i no em trobava gaire bé, vaig estar uns dies amb molta febre i no sabia què em passava. No sabia si seguiria, si seria capaç d’aguantar el ritme. La paraula depressió, la primera vegada que surt és parlant amb un psicòleg. Havia passat uns mesos molt abstret, a Madrid, gravant televisió, i gairebé tot el que passava era dins de la meva habitació. A partir d’allà, ell va anar filant les coses. Ha sigut una experiència en la qual m’he desbravat, com quan li treus el tap a La Casera.

¿Com es veia traslladant tot això a la música?

Crec humilment que aquest disc és el millor de la meva vida. Ho sé perquè mai havia dedicat tant temps a fer una cosa, a unes cançons, i quan decideixo que l’he acabat és perquè sento que he arribat al meu punt final i que ja no sé què més fer. Passo de pensar que la inspiració vindrà i m’agafarà aquesta nit de lluna plena. M’he estat llevant a les set i mitja per fer el que havia de fer, metoditzar la composició, de dilluns a diumenge.

És un àlbum amb mitjos tempos, atmosferes i peces recollides, menys pop que d’altres seves.

Jo què sé, res hi està posat a l’atzar, tot té una lògica. Partia d’una idea: ¿quant temps fa que no escoltes un disc sencer? Aquest està pensat des que comença fins que acaba, amb els seus interludis, tot. Fins i tot els talls entre tema i tema estan fets perquè tot transcorri dins d’una mateixa estela, perquè no hagis de sortir-ne.

El flamenc segueix allà com una presència flotant: el cant, certes cadències, algunes palmes.

I les harmonies. Al meu món, la música arriba a través de la guitarra flamenca. Amb 13 o 14 anys ja tocava a les penyes i vaig aprendre així. És una llum que sempre està encesa. Quan els teus recursos s’acaben, els acords flamencs apareixen perquè són la mare de tots els altres. Aquí n’hi ha de taranta, de soleá, de bulerías. A Te juro que no hay un segundo que no piense en ti hi ha unes alegrías.

Són matisos que no tothom és capaç de detectar.

Molta gent m’ha dit que ha tornat l’Antonio Orozco del principi. No ho sé, hi pot haver una connexió amb tot això. En els últims temps, estem preocupats perquè la nostra música agradi a gent nova, jove, d’altres països... Està bé, però com més intentes buscar alguna cosa, més es desvirtua. I ara, amb les eines digitals, sabem tan bé què és allò que agrada de tu, que em vaig dir que faria un disc que agradés a la gent, a qui m’ha portat fins aquí. ¿No et sembla que com més vols ser número u, més lluny te’n vas?

És possible, però en el que diu hi ha un dels dilemes de l’artista: escoltar la seva veu interior o donar al públic el que creu que espera.

El més exigent amb mi com a creador soc jo mateix. Ningú em pot fer més mal que jo, és impossible. No crec gaire en la idea "em faré cançons que m’agradin, i m’és igual si agraden als altres».

Molts artistes ho diuen, això.

Però, llavors, ¿per què comercialitzen les seves cançons? ¿I per a què fan les entrevistes? Fas cançons perquè agradin a la gent i serveixin per a alguna cosa. Després hi ha l’ego, però a mi m’agrada agradar.

A la cançó titular de l’àlbum hi diu: "Ay, si el oro, tiempo fuere». ¿L’angoixa el pas dels anys?

Últimament, el temps m’ha passat molt ràpidament. Aquí hi ha un toc d’atenció poètic respecte a això que en la vida tot es pot negociar. Hi ha una cosa que és irreversible, el pas del temps. Vaig estar fa poc al Nepal i allà hi ha un mantra que diu que l’ésser humà és sorprenent perquè és capaç de gastar la seva salut per guanyar diners, i després gastar els diners per recuperar la seva salut (riu). M’encantaria viure 200 anys. Em crida la curiositat. Jo he arribat a unes quantes conclusions: ja no torno a fer gires de 50, 60 o 70 concerts. En faré menys.

Notícies relacionades

Un segle de ‘La senyora Dalloway’

El Sónar 2025 anima a compartir "un últim ball a Fira Montjuïc"

Les qüestions de salut mental ocupen els titulars i pot sorprendre que triomfadors nats de la música parlin d’aquest tema.

Però això és com la vida mateixa. Les vides no estan escrites. Per aquest motiu penso que m’he passat de frenada, perquè quan vaig presentar el documental a la Gran Via de Madrid em sentia en meitat d’una habitació nu amb tot el món mirant per l’espiell. Va ser molt heavy. Després, a partir d’allà sorgeix una empatia bonica. Compartir segons quines coses està bé.