Un segle de ‘La senyora Dalloway’

Virginia Woolf. L’escriptora reconeguda i exaltada a partir dels anys 70 en aquests assajos seminals per al feminisme que són Una habitació pròpia i Tres guinees. Però, també i sobretot, l’autora que ha fet caure les barreres que durant dècades l’han enclaustrat en una distorsionada imatge de gèlida estilista, només apta per a uns quants lectors esnobs, com ella mateixa.

El seu màxim mèrit, deien, va ser fer jocs malabars amb el llenguatge –pecat que també van atribuir a James Joyce amb el seu Ulisses– mentre es mantenia d’esquena al pensament polític del seu temps, reclosa en festes i desvaris que van precipitar el seu suïcidi. La que va acabar la seva vida, omplint-se les butxaques de pedres i llançant-se al riu Ouse el 1941 amb 59 anys, és una imatge que va entelar totes les altres.

Per sort, la fama de Woolf no ha fet més que créixer, adorada per una infinitat d’estudis literaris i biogràfics, i ja ningú tem Virginia Woolf. L’autora no s’ha de barallar amb Joyce per ser considerada el quilòmetre zero de l’escriptura moderna actual, la que transforma les maneres de dir deixant fluir el pensament, apuntalant-les en un llenguatge portentós mentre sembla –només ho sembla– que es relegui l’argument a mera anècdota, més preocupada per la brillantor de l’instant.

Tres anys després que l’Ulisses es convertís en la bomba de rellotgeria que faria saltar pels aires les formes tradicionals de la narrativa, Woolf va publicar, el 14 de maig del 1925, data de la qual avui es compleixen 100 anys, el seu llibre més famós, La senyora Dalloway. Una novel·la que, com l’Ulisses també transcorre en un sol dia. Un segle després, avui és molt més accessible als lectors contemporanis, senzillament perquè després que ella obrís el camí hem après a llegir-la.

¿De què va La senyora Dalloway? Doncs de molt poc, la veritat. Aquí no hi ha gestes homèriques per ridiculitzar mentre es transvasen cerveses als pubs de Dublín. Aquí es mostra només la burgesa senyora titular, de mitjana edat, dona entre resignada i orgullosa d’un avorrit parlamentari, que ha decidit anar a comprar flors al selecte barri de Mayfair de Londres per a la festa que celebrarà aquella nit, i el vaivé dels seus records. En contrapunt estan les penalitats de Septimus Smith, un exsoldat que, víctima d’estrès posttraumàtic, arrossega una profunda depressió. Malgrat la magresa de la seva trama, el més portentós és seguir aquest poderós fil narratiu que va saltant de personatge en personatge fins a compondre un retrat coral en el qual es perceben tots els estrats socials de la ciutat. Després de la seva lectura, l’amant de l’escriptora, Vita Sackville-West, va dir que la novel·la li va permetre veure Londres amb nous ulls, com si li hagués revelat una "bellesa i un misteri màgic" desconeguts.

Abans del 1925, pel que sembla després d’una mala crítica a un dels seus contes, va decidir escriure d’una manera més lliure. Havia complert 40 anys, una edat, deia, en la qual "acceleres o t’esllangueixes". I va triar la primera opció. "Si no soc jo mateixa, no soc ningú", va escriure en el seu diari. Malgrat tot, va tenir models. Va llegir Proust i Joyce, tot i que la lectura d’aquest últim va ser un "martiri" per a ella.

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

Abusos dels seus mig germans

Moltes coses es poden percebre en la primera de les quatre novel·les, totes obres mestres, que va escriure entre el 1925 i el 1937: La senyora Dalloway, Al far, Les ones i Els anys. Moltes de les preocupacions vitals de l’autora són més o menys implícites en l’obra. Per exemple, amb Septimus va voler fer, segons va escriure en el seu diari, una aproximació literària a la bogeria que ella mateixa patia. Havia tingut la seva primera crisi als 13 anys i al llarg de la seva vida va lluitar –amb la inestimable ajuda del seu marit, Leonard Woolf– contra la malaltia mental i la temptació del suïcidi. És sabut que va patir abusos per part dels seus mig germans. Probablement avui, la medicina la diagnosticaria com a bipolar.