Amb hac de Reinhardt i de l'Hospitalet

Sonen les primeres notes del bis i el Teatre Joventut aplaudeix. El públic ha reconegut la cançó a l’instant. ‘Minor swing’, de Django Reinhardt, pare del jazz manouche, o jazz gitano, o gipsy swing. Com se’l vulgui anomenar. El cas és que l’estil no es pot confondre amb cap altre. Els acords de les cordes metàl·liques, l’empenta, l’alegria contagiosa i de tant en tant alguna nota trista. A l’Hospitalet el jazz manouche és una cosa seriosa. Al barri de Gornal hi ha l’única escola pública d’Europa amb una àrea d’estudis dedicada a l’estil que Reinhardt va inventar als anys 30. I des del 2010, també té l’únic festival del país de jazz manouche. L’Hospitalet deu ser l’únic lloc d’Espanya en el qual hi ha gent que pronuncia Reinhardt correctament, sense fer sonar l’hac.

Notícies relacionades

¿On és Martin Margiela?

La People in Red Barcelona destil·la solidaritat i glamur

L’ànima de tot això és el guitarrista Albert Bello, impulsor de l’escola i director del festival que per a la novena edició del Django L’H va imaginar el mai abans s’havia sentit, almenys al nostre país: una orquestra amb quartet de corda, ‘big band’ i cantant per fer sonar en gran la música de Reinhardt. Dissabte, en l’estrena de The Django Orquestra i amb el teatre pràcticament ple, Bello estava tan emocionat que al principi no podia ni parlar. Per a una música que sol tocar a trio o a quintet, el desplegament al Teatre Joventut erauna superproducció. A un costat de l’escenari, la ‘big band’ dirigida per Sergi Vergés, autor dels arranjaments que s’estrenaven aquella nit a l’Hospitalet. A l’altre, un grup de manouche i el quartet de corda bastit pel violinista Oriol Saña. I enmig, evidentment, el guitarrista, que feia d’enllaç entre les diferents peces del puzle.

Van administrar bé les seves forces: la nit va arrencar amb la ‘big band’ i el quintet a tot gas. Tant, que al cap de poc de començar un dels guitarristes va haver de canviar l’instrument. “Hem trencat corda, massa passió”, va dir Bello, ja més tranquil. Van recórrer l’univers de Reinhardt parant en algunes de les seves grans fites, però també es van fixar en rareses del seu repertori. Va sonar una de les primeres composicions que va gravar, ‘Ultrafox’, i Bello es va quedar tot sol amb una cantant per recordar una peça que el pianista John Lewis va dedicar a Django Reinhardt. També van tocar en petit format, com solen fer-ho a les ‘jam session’ que setmana rere setmana obren al Pipa Club, sucursal a Barcelona del manouche local. Peròla gràcia del concert estava en el poder que la ‘big band’ donava al repertori. Els audaços arranjaments de Vergés es recolzaven en els accents rítmics de les melodies originals i de vegades anaven fins i tot més enllà, amb cops rítmics i filigranes sorprenents. El quartet de corda el van guardar per al final, i li va donar a la nit una sofisticació nova. Bona manera de rematar la nit més ambiciosa de la història d’un festival únic que ja és part de la vida de la ciutat.