Slayer crema les naus al Sant Jordi Club

L’anunci delcomiat de Slayer va mobilitzar la clientela del metal i aviat van volar les més de 4.500 entrades per al concertd’aquest diumenge al Sant Jordi Club. Els californians han actuat a Barcelona una dotzena de vegades des de la seva estrena, el 1990, al festival Clash of the Titans (Velòdrom d’Horta), però fins i tot els fans més repetidors es van prestar a peregrinar per dir adeu (o fins després, no se sap mai) a una banda capital en la definició del metal extrem.

A Slayer, pel que sembla, li pesen els anys i el desànim després de la trista pèrdua, el 2013, d’un membre troncal, el guitarrista Jeff Hanneman. Tot i que amb Gary Holt ocupant la seva plaça han continuat rendint a un alt nivell, ja no ha tornat a ser el mateix. Però, en el seu retrobament pòstum amb Barcelona, van treure forces de flaquesa i van deixar el seu nom al cim. Colofó d’una llarga sessió que va incloure plats tan densos com el death metal d’Obituary i el despietat thrash-groove de Lamb of God, lluint el seu eslògan de “pure American metal”.

Dos dels ‘big four’

Veus guturals i brutalitat executiva tancant l’actuació d’un altre clàssic, Anthrax, contemporani de Slayer (i de Metallica i Megadeth, bandes que als 80 van completar el club dels ‘big four’ del thrash metall nord-americà), sense novetats fresques però amb un ‘set’ compacte que va delectar l’afició. Amics dels seus amics, i amb Joey Belladonna i Scott Ian al capdavant, van obrir i van tancar amb citacions a ‘Cowboys from hell’, de Pantera, abans de lliscar per un ‘grans èxits’ que va cobrir des dels seus assalts a ‘Got the time’ (Joe Jackson) i ‘Antisocial’ (Trust), fins a una vertiginosa ‘Be all, end all’ i, tancant, la llunyana ‘Indians’. Reconfortant.

Per a Slayer es va reservar la posada en escena més espectacular, amb flamarades des del minut u, quan el doble bombo de Paul Bostaph va imposar el ritme sufocant en la cançó d’obertura, ‘Repentless’. Tom Araya, sense tenir res a perdre, va arrasar les seves cordes vocals al so de ‘Blood red’, ‘Disciple’ i un àlgid ‘Mandatory suicide’. Sí, aquella lírica tan simpàtica, rica en banys de sang, vaticinis infernals i injeccions d’odi.

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Concert ben estructurat, en què Slayer va disposar amb encert les inflexions dramàtiques: introduccions de malson, aturades seques, acceleracions ‘kamikaze’ i immersions en profunditats líriques. De les supersòniques ‘Jihad’ o ‘Dittohead’ a aquella catedral anomenada ‘Seasons in the abyss’, amb aires de Black Sabbath i sinistres semitons. El tàndem de guitarres de Gary Holt i Kerry King, eficaç i transcendint l’automatisme.

En cert moment, una escena de connexió mística amb l’audiència, quan Tom Araya es va quedar en silenci, forçant uns aplaudiments que va replicar amb un breu “gracias” (en castellà, llengua dels seus pares, xilens). El començament del final va arribar amb ‘Hell awaits’, preludi d’uns bisos en què no van faltar ‘Raining blood’ ni ‘Angel of death’, cançó inspirada en el nazi Joseph Mengele, amb què Slayer ens va oferir esforçadament el seu últim malson.