'Histeriotipos' ironitza sobre les relacions entre homes i dones

D’algun temps ençà, no gaire, l’Eixample Teatre  ha canviat de mans i d’orientació. Els designis de la deessa Talia són inescrutables. L’actual aposta se centra en obres còmiques (sobretot monòlegs), espectacles de màgia i infantils. Res a objectar, cadascú intenta buscar la comercialitat en el seu negoci, una cosa totalment lícita. En aquest context, i en plena sequera teatral estival, arriba en aquest escenari Histeriotipos, una paròdia de les relacions entre homes i dones, subtitulada HisteriotiposMejor sola que mal acompañada.

Aquest muntatge pretén escodrinyar en les diferències entre els dos sexes a través de la particular visió del seu protagonista, Alba, una soltera de 36 anys que dissecciona tots els individus amb què ha ensopegat en la seva vida. L’escenari únicament està ocupat per dues butaques, una cadireta i una cortina posterior que pot fer de canviador per a l’actor, ja que ella està en escena contínuament i només al final canvia el seu vestuari des que apareix pel pati de butaques abillada com una núvia.

Els diferents tipus d’homes

Podria ser un ‘one woman show’ o un monòleg si no fos perquè el seu company canvia contínuament de personatges per mostrar els diversos models d’home als quals s’enfronta i dels qui convé escapar (tot i que ella, obsessionada per trobar l’idíl·lic príncep blau, tampoc resulta un partit fiable). L’actor dona vida a solters que eludeixen el compromís, o que per alguna cosa segueixen sent-ho, separats als quals cal aguantar la seva dependència o odi respecte a la seva anterior parella, vidus ploraners (massa tòpic) o casats que eludeixen la confrontació i van al que van.

Un personatge entranyable i uns estereotips bàsics

La protagonista i directora de l’obra és la cantàbrica Carmen Trueba, que reclama per a ella tota l’atenció i és el motor de l’espectacle. La seva interpretació pot resultar brillant o irritant, va a gustos, ja que etziba sentències a la velocitat d’una metralladora (de vegades resulta difícil entendre-la a causa de la seva vertiginosa prosa) i acaba resultant entranyable perquè, en el fons, dona vida a una perdedora que només se sent atreta per individus clarament indesitjables.

El seu ‘partenaire’, Aitor Campo, queda en un segon terme interpretantuns estereotips masculins tan bàsics que gairebé provoquen una certa misericòrdia per la seva simplicitat. Almenys, ell té l’oportunitat d’anar canviant cada deu minuts de personatge i divertir-se amb cada pretendent, tots ells estrambòtics i absurds. Basat en la realitat, però gens subtil, massa evident.

Durant la funció, l’actriu es dirigeix contínuament al públic sobretot a “elles, la competència” i, en el tram final, fins i tot l’interpel·la preguntant als espectadors sobre les seves relacions. Tot resulta molt bàsic i es nota que la improvisació no és el seu fort, ja que es limita a exclamar com de bonic és tot i a reclamar un aplaudiment per als qui s’atreveixen a explicar la seva història.

El millor arriba al final

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Les ganyotes són habituals, una mica en la línia habitual de Lina Morgan, algunes s’allarguen fins a l’extenuació i quan realment Trueba demostra el seu talent és en el tram final, en què deixa enrere la seva disfressa de matrimoniera i es despulla figuradament cantant una cançó. És llavors quan resulta més sincera i impactant.

La sensació que queda al final és que es tracta d’un muntatge d’humor una mica gruixut d’aquests que triomfen a Madrid (com així ha sigut) i es queden petits a l’arribar a Barcelona, que sol ser més exigent a l’hora de la comèdia. I és que aquesta mateixa trama podria haver sigut escrita fa 20 anys sense variar una coma, però per a certs sectors queda una mica antiga. Això sí, cal reconèixer que gran part de l’auditori acomiada la parella dempeus i riu durant la funció la majoria de les seves gràcies. ¿Qüestió de gustos? Probablement.