Ozzy Osbourne salda el seu deute al Rock Fest

Hi havia tants temors que Ozzy Osbourne aparegués fet una pelleringa i/o amb la veu feta miques, després de tants anys desafiant les lleis de la supervivència, que, encara que no va oferir el millor concert de la història, va quedar una sensació de prova superada. Allà hi va haver l’home, aquest dijous culminant la primera jornada del Rock Fest, recorrent les seves cançons més significatives en un ‘set’ que només es va embussar quan ell no era allà, en aquest tram destinat a les manualitats del senyor guitarrista, Zakk Wylde, i del senyor bateria, Tommy Clufetos.

Després d’unes projeccions d’imatges retrospectives, va aparèixer Ozzy lluint en ‘Bark at the moon’ una veu destemprada que va anar escalfant a poc a poc a través de ‘Mr. Crowley’, aquest homenatge a l’ocultista Aleister Crowley conegut per la seva majestuosa introducció d’òrgan, original del Senyor Airey (Rainbow, Deep Purple) i que aquí va reproduir Adam Wakeman (¡el fill del simfònic Rick Wakeman!). Els teclats van ser en general una mica més embolcallants que en altres temps, fins i tot en cançons tan hard rock com ‘I don’t know’. Muntatge de certa vistositat: creu gegantina dominant l’escena, rajos làser i tènues tenebres.

Els porcs de la guerra

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

Els pilars del repertori van ser els àlbums ‘Blizzard of Ozz’ (1980) i ‘No more tears’ (1992), amb quatre cançons cada un. Encara que Wylde té un estil molt diferent al de Tony Iommi, hi va haver correctes incursions a Black Sabbath en l’al·lucinada, molt stoner rock, ‘Fairies wear boots’, i en aquest himne antibel·licista tel·lúric anomenat ‘War pigs’. Ozzy es movia com un ànec marejat, cosa que no té cap relació amb la seva edat (70 anys el pròxim desembre) perquè sempre va ser així.

La balada ‘Road to nowhere’ va portar aquest Ozzy entendrit pel melodrama. I després de l’esgotadora roda de sols, un tram final de ‘hits’ que va combinar el devastador gairebé-AOR de ‘Shot in the dark’ amb el desvari de ‘Crazy train’ i l’aturada reflexiva de ‘Mama I’m coming home’ (Wylde a la guitarra acústica) amb un ‘Paranoid’ final. Evocant per última vegada Black Sabbath i deixant-nos clar que, 26 anys després de la seva última visita (Zeleste), havia vingut a Can Zam amb els deures fets.