Okuda: "Si una cosa em defineix, és no seguir les normes"

Okuda, l’artista urbà més sol·licitat (i cotitzat) d’Espanya, viu en un núvol des que va pujar a una grua per pintar grafitis, i no té cap interès a baixar-ne. Parla per Skype amb la seva mare i conviu amb pots d’esprai de mil colors, figures geomètriques, caps enormes i animals imaginaris. Des que va transformar una església dessacralitzada d’Astúries en un temple de l’art i de l’skate, li paguen, i molt bé, per mostrar el seu món interior. Per això envia Óscar San Miguel (Santander, 1980) a relacionar-se amb el món i a dirigir una marca que ja té 16 treballadors i encàrrecs de tot arreu, de Hong Kong a Boston i de Lieja a Toronto. El més recent és la falla de l’Ajuntament de València, ciutat on s’acaba d’inaugurar la retrospectiva més important de la seva obra feta fins ara.

–Està vivint uns mesos agitats: una Gioconda a París, un pont sobre el Sena, un castell a la riba del Loira, ara la falla de l’ajuntament i l’exposició a València... ¿Què diuen els seus amics de la infància de Santander? ¿Flipen?

–La veritat és que gairebé no els veig, perquè, quan vaig a Santander, hi vaig per estar amb la família. N’hi ha un parell que viuen a Berlín i fan música, i a ells sí, però als que tenen una vida més normal, per dir-ho així, em costa veure’ls, perquè tenen fills i és un altre ritme. El meu estil de vida ara no és el d’un pare de família. Els camins es van allunyant. Però sí que flipen.

–¿Com recorda aquella època en què va començar a pintar?

–Em sento bastant semblant a llavors, perquè l’essència de tot és pintar per amor i per la necessitat de crear, i això ho segueixo mantenint en aquest moment. No m’importa tot el que implica créixer, arribar a un nivell i mantenir-lo. El meu cas és amor a l’art malgrat que ara les obres valguin el que valguin.

–¿Què dona i què pren no haver d’estar pendent de si ve la policia quan està pintant?

–Tampoc he estat tan pendent de si venia la poli. Potser en ciutats més grans sí que passava, però a Santander pintava en llocs on era igual. Per poder desenvolupar un treball tranquil necessitava llocs també tranquils, així que ens en anàvem amb la nostra música a fàbriques abandonades i a llocs que per a nosaltres eren l’hòstia i que per a la resta de la gent no eren res. Paradisos enmig de les escombraries.

–Va començar fent lletres. ¿Quin fil ha anat estirant la seva evolució?

–Les meves lletres des del principi ja eren diferents del que han sigut les lletres de grafiti. Les primeres ja eren en 3D. M’agradava donar-los un doble sentit, que a la vegada fossin una cara, una calavera... i que també fossin lletres. I va passar que tot això que hi havia al voltant va anar cobrant més i més identitat que les pròpies lletres, així que les vaig anar deixant de costat i buscant un camí personal com a artista.

–¿Quan es va avorrir del debat sobre si el seu art podia ser comercial?

–Sempre m’he sentit lliure per fer el que he volgut i sempre m’han respectat per això, inclosa gent molt clàssica dins del grafiti. No he sentit mai rebuig ni res, perquè, si les coses es fan de cor i són de debò, pots fer el teu camí encara que no segueixis unes normes. Si una cosa em defineix, és no seguir cap norma.

–Les seves intervencions poden costar 60.000 euros i també pot fer-les de franc. ¿Què el mou?

–El més interessant per a mi és mantenir un equilibri entre fer projectes potents de pressupostos elevats, com les set grans escultures que farem ara a Boston, i altres amb els quals m’emporto experiències personals increïbles, com els projectes que faig a l’Índia o a l’Àfrica. Els diners no ho són tot i al final, per a mi, de fet no són res. Amb seguir viatjant i creant soc feliç, no necessito gaire més.

–L’església de Santa Bàrbara, a Llanera, va canviar la seva carrera. Quin poder que té l’Església, ¿no?

–Total. No l’Església, sinó transformar una cosa del passat i clàssica en una cosa contemporània. Ja tenia molts projectes, però arran d’això me’n van sortir molts més. I crec que a partir de les Falles serà una autèntica bogeria. Les Falles són molt internacionals, però amb mi arribaran a altres camps, altres mons en què jo potser sí que hi soc.

–¿L’entristia tenir més reconeixement fora que al seu país?

–Al final, el que més m’agrada del món és viatjar i crear, així que, com que havia de viatjar per feina, no tenia temps d’estar trist pel fet que a Espanya no fes res. Aquest any sí que he tingut moltes coses, i això m’agrada sobretot perquè així els meus pares em poden venir a veure.

–Parlant de la família, ¿com van entrar els brodats a la seva obra?

–Tot va sorgir perquè fa set anys em vaig deixar materials, llanes i teles, a casa de la meva mare, i quan vaig tornar hi havia una cosa enorme plena de quadradets de colors. Li vaig preguntar què era i em va dir que els uniria per fer una manta, per provar com quedava. Li vaig dir: «Saps teixir, quina meravella. Fem una cosa». Vaig comprar un llenç, vaig dibuixar-hi unes coses i vam crear una gamma de colors amb llanes que vam comprar als xinos. En tenim fins a 60. Em faig una imatge mental de com vull que quedi la peça, tot amb triangles i amb geometria, i hi vaig posant números. L’hi deixo i això ens manté connectats mentre viatjo; parlem per Skype i anem veient per fer-hi retocs. En cada exposició meva hi ha d’haver un o dos tapissos. Ella ve a portar-los i és una meravella. Estic molt content que amb 60 i tants anys hagi trobat una passió que la fa feliç.

–¿Què el preocupa més, la llei mordassa o la mordassa del mercat?

–No m’importen ni les normes ni el mercat. Puc mantenir-me al marge de tot això. Jo pertanyo al mercat de l’art, és clar, però hi he entrat d’una manera anormal. S’ha començat a demanar la meva obra sense que jo ho busqui.

–¿Què li va semblar la retirada de l’obra Presos polítics a l’Espanya Contemporània, de Santiago Sierra, a Arco?

–Em va semblar malament, per descomptat. Tot el que sigui censura en l’art em sembla malament, i ni tan sols necessito veure l’obra en qüestió. Ja que no podem ser lliures del tot en el sistema en què vivim, l’art almenys sí que ho hauria de poder seguir sent.

–¿Com s’aconsegueix això de convertir-se en una marca?

–S’ha de sortir de tota mena d’encasellaments i buscar, sobretot, una identitat única, que és el que sempre he perseguit. Que la teva obra tingui un segell propi, que no necessitis ni firmar.

–Per cert, ¿d’on ve aquest nom d’Okuda?

–D’una tonteria. Sortia als crèdits d’un videojoc japonès del meu germà, i vaig veure la similitud entre Óscar i Okuda, per la o i la a, i vaig dir: «Me’l quedo».

–¿Llenç o paret?

–Paret, i que sigui molt gran. Ara farem l’edifici més gran que he fet, de 30 pisos. I ja no és estar dalt d’una grua, sinó enfilat en una bastida. Ets a les altures, completament fora del sistema. Miro cap avall i veig els cotxes circulant, l’estrès de la vida diària, la rutina, i em sento molt lliure allà dalt.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

–¿Què li queda per fer?

–Moltíssimes coses, però encara que no sé quines. Sé que faré coses increïbles i les espero amb ànsia. De fet, ja estem treballant en algunes; per exemple, portar l’escultura a un nivell arquitectònic, que el tipus de caps o de personatges que faig creixin en mida i puguin ser fins i tot habitables. I també tinc pensat fer cine, donar-li moviment al que faig.