Robert Glasper, l'alquimista

Per escalfar l’ambient abans que l’estrella aparegui, el discjòquei punxa alguna cosa d’Aretha Franklin, després d’una versió de Sly & The Family Stone. La litúrgia és la d’un concert de hip-hop encara que qui puja a l’escenari del Jamboree divendres sigui un pianista. Però si hi ha un músic de jazz amb galons en el hip-hop és Robert Glasper. No és el primer ni l’últim a intentar-ho, però probablement és qui més a prop està de l’alquímia de músiques negres que sobre el paper sembla tan natural i que tan impostada resulta en la majoria dels casos.

    

Col·laborador d’estrelles com Kendrick Lamar i guanyador de tres Grammy, Glasper té estil de raper fins i tot al caminar. S’asseu amb parsimònia rere el piano, presenta el seu trio i pregunta si a algú li agrada Prince. Al públic que omple el Jamboree, avui sense cadires, li agrada Prince i li agrada la versió que fa del seu clàssic Sign o’ the times. Neta, sense floritures, en què l’important és el caminar que aconsegueixen Glasper, el contrabaixista Vicente Archer i el bateria Damion Reid.

    

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

El discjòquei, en un respectuós segon pla, espera el seu torn per disparar la veu d’Erykah Badu cantant Afro blue, que va fer famosa John Coltrane. I la madeixa ja està enredada. A partir d’aquí és impossible assegurar on comença el soul, on acaba el jazz i quan entra el hip-hop. Glasper toca la melodia d’un clàssic del jazz, Stella by starlight, com si l’escrivís en morse, sincopada i trencada. La bateria el segueix com una caixa de ritmes dislocada i els ulls del públic es claven sorpresos en les escombretes de Reid, que es mouen a una velocitat diabòlica, com si allà no hi hagués dues mans, sinó dos ginys mecànics.

PÚBLIC EMBRUIXAT

El rastre de la melodia dels dibuixos de Snoopy, una reminiscència d’un altre clàssic del jazz, Body & soul, la sala embruixada i el trio que toca com si per trenar aquest groove hipnòtic no fessin cap esforç. El contrabaixista li fa un gest a Glasper. «¿Què? ¿Nirvana?». D’acord. I sona, majestuós, sobre un ritme lent i arrossegat, l’himne del rock dels anys 90, Smells like teen spirit, i a la pista es mouen torsos i caps. Glasper ha trobat la seva pedra filosofal.