Jonathan Lethem té un doble

Dave Eggers va néixer fa 55 anys a Boston, Massachusetts, i va créixer en un suburbi de Chicago anomenat Lake Forest, i, qui sap per què, va tenir una millor amiga anomenada Laura Fernández. La tal Laura era la seva veïna, i va ser la seva primera millor amiga. Això em va dir una nit, a Madrid, després de picar-se matusserament el front –el clàssic gest de "vaja, acabo de recordar una cosa"– i donar-me les gràcies per haver-li dit simplement el meu nom complet i haver-li il·luminat aquest record per complet oblidat. Aquesta altra Laura Fernández no devia ser una bona amiga, vaig pensar. Després vaig pensar que Sylvia Plath va estar obsessionada amb El doble de Dostoievski fins al punt de dedicar-li la seva tesi. La vaig veure un cop, exposada a la sala annexa d’una biblioteca estrangera.

Potser la idea del doble obsessiona els escriptors, els artistes en general, perquè ells mateixos estan dividits, d’alguna manera, en dos. D’una banda són aquells a qui tothom coneix, i, de l’altra, aquells a qui ni tan sols ells coneixen, aquells que s’asseuen a escriure o a pintar o al que sigui en què consisteixi allò que fan per crear. Però Dave Eggers mai m’ha semblat la classe d’autor a qui aquesta idea del doble pugui obsessionar. Per això em va resultar tan curiosa l’anècdota de la seva veïna. Tinc proves al respecte. Ho va posar per escrit al meu exemplar d’El Todo (Random House). ¿Que per què considero que a Eggers no li importa el tema del doble? Perquè d’alguna manera els seus llibres són una cosa que ha viscut.

Un viatge per carretera

Els parlaré d’un d’ells. El meu preferit. Perquè és estiu i és un llibre de viatge per carretera, i potser els ve de gust fer-hi un cop d’ull. I també perquè és un llibre que es viu com una experiència. I vet aquí per què crec que a Eggers no li interessa tant això del doble. Crec que tot el que explica en aquest llibre és una cosa que ell mateix va viure. El llibre es titula Héroes de la frontera (2017) i la protagonista és una dona, la Josie, que, farta de tot, lloga una caravana i hi puja a ella amb els seus dos fills petits –de vuit i cinc anys– i es dirigeix a Alaska. No són unes vacances. No sap si tornarà. No en diu res al pare dels nens. Però ens explica tot el que li passa des que travessa la frontera, i la sensació és que estàs de viatge amb els tres.

Hi ha narradors que prenen la realitat i la transformen en una altra cosa i es converteixen a si mateixos en d’altres, i després hi ha narradors que, per relatar, han viscut, en part, allò que es proposen explicar, i l’efecte dels llibres d’uns i d’altres és molt diferent. Sent contemporani i un clar company de generació, Jonathan Lethem fa el contrari. ¿Generació? ¿Quina generació?, es deuen estar preguntant. Doncs es va intentar prefabricar-ne una, de nom poc exitós, Next, que reunia Eggers, Lethem, David Foster Wallace, Chuck Palahniuk, David Sedaris i Rick Moody. S’hi hauria d’haver inclòs també Helen DeWitt, però llavors –sobre principis de la dècada dels 2000– les dones no estàvem encara ni remotament a la vista.

Una realitat millor

Notícies relacionades

L’Ateneu Barcelonès atrau ‘expats’ àvids de llengua i cultura catalana

Música i adolescents

Deia que, a diferència d’Eggers, que sembla que pren el pols a tot el que viu, d’una manera o una altra, Jonathan Lethem (Nova York, 61 anys) es desplaça a si mateix de la realitat per instal·lar-se en una altra, sempre millor –més adequada, més fantàstica, més il·lusa, més divertida, delirant, fascinant–, en què pot ser un altre. Sí, a Lethem el tema del doble l’interessa. Aposto que tant com a Sylvia Plath o Cormac McCarthy. Hi ha alguns dobles en les seves històries. Per exemple, a Cuando Alice se subió a la mesa, una novel·la que acaba de reeditar-se i que els recomano molt, perquè alhora està en aquest món i en qualsevol dels possibles. El protagonista és un home que s’enamora d’una física que s’ha obsessionat amb un forat de cuc.

Cuando Alice se subió a la mesa no és l’única de les novel·les de Lethem que s’acaba de reeditar. És curiosa la manera com Lethem –tan apetitós literàriament com el millor Paul Auster– sempre s’ha mantingut als marges. Com a fan de Philip K. Dick –es va tatuar el vaporitzador de la portada d’Ubik quan era joveníssim i després va escriure el pròleg i va ordenar La exégesis–, potser mai li ha quedat cap altre remei. La seva condició de joia oculta a simple vista crida encara més l’atenció ara que també ha tornat a llibreries Paisaje con muchacha (DeBolsillo). A Paisaje con muchacha també hi ha un viatge. Però és un viatge a un altre planeta. Un d’acabat de descobrir. ¿Que qui el fa? Pella Marsh. Una adolescent de 14 anys, i la seva família. Ho han endevinat. A mi també m’obsessionen els dobles.