En el punt de mira, l’UCO no desisteix

Des de la seva creació el 1987, la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil (UCO) –una de les unitats més eficaces i respectades d’Espanya en la lluita contra el crim organitzat i la corrupció– ha passat de ser una gran desconeguda per a l’opinió pública a exercir un paper essencial en la investigació de delictes complexos, actuant com a policia judicial amb una independència operativa del tot reconeguda.

En les últimes dècades, Espanya ha consolidat un model de seguretat basat en cossos policials professionalitzats i sotmesos al control judicial. L’UCO encarna aquesta tradició: tècnica, neutral i rigorosa. Interferir en la seva tasca no només soscava la llei, sinó que compromet la neutralitat de l’Estat. Recents indicis apunten intents d’intromissió en la seva activitat, especialment en investigacions que afecten l’entorn directe del president del Govern.

Fonts judicials i sindicals han revelat pressions exercides des de comandaments dependents de la direcció general de l’Institut Armat. Entre les pràctiques assenyalades figuren intents d’apartar responsables mitjançant ascensos o trasllats forçosos.

Un cas il·lustratiu és la negativa del Govern a col·laborar amb sol·licituds formals d’informació en causes penals sota instrucció judicial. En aquest cas, atendre una sol·licitud de l’UCO per conèixer les visites rebudes a la presó per un ex alt càrrec del partit governant. La petició, limitada a la identificació de visitants i dates, no pretenia accedir al contingut de les converses.

En lloc de respondre institucionalment, es va filtrar la sol·licitud a la premsa i es va denegar oficialment. Aquestes trobades podien ser rellevants en una instrucció en la qual indicis "nombrosos i poderosos" apunten a l’encausat com a presumpte coordinador d’una trama que hauria repartit, de manera encoberta, "quantitats portentoses i injustificades de diners".

Sectors jurídics interpreten aquesta negativa com una forma d’obstrucció soterrada a la justícia. Conèixer qui visita un investigat no col·lideix amb cap dret fonamental. En altres democràcies consolidades –com França o Alemanya– aquest tipus de col·laboració entre forces de seguretat i autoritats penitenciàries és possible sota control judicial.

Més enllà del cas concret, la qüestió de fons és: ¿pot l’Executiu interferir, directament o indirectament, en una unitat policial que actua sota autoritat judicial? ¿Què passa quan qui ha de garantir la legalitat es converteix en obstacle per a la seva aplicació?

Les respostes remeten als pilars de l’Estat democràtic: la separació de poders i independència judicial. El seu debilitament és símptoma d’erosió institucional.

En aquest context, ha generat inquietud, dins i fora de les nostres fronteres, una decisió de l’Executiu: adjudicar a Huawei –empresa tecnològica vinculada al Partit Comunista Xinès i assenyalada com una eina d’ingerència exterior– l’emmagatzematge d’escoltes telefòniques obtingudes per l’UCO, altres cossos policials i el CNI, totes sota autorització judicial; gravacions que contenen dades especialment sensibles sobre terrorisme, crim organitzat i corrupció política.

La pregunta és inevitable: ¿qui mou aquests fils? Perquè cedir una eina crítica de l’Estat de Dret a una empresa sospitosa d’espionatge internacional no només exposa les institucions a interferències internes, sinó que obre la porta a vulnerabilitats externes de conseqüències imprevisibles.

La dissolució de l’OCON-Sur –una unitat d’elit– després dels seus èxits contra el narcotràfic a l’Estret, apunta a un patró que transcendeix la descoordinació. La Constitució encomana a la Guàrdia Civil la protecció dels drets i llibertats dels ciutadans i la garantia de la seguretat pública. La Benemèrita ha complert la seva missió amb proximitat, eficàcia i sacrifici.

Reivindicar aquest llegat és reafirmar la memòria de l’Estat davant els que intenten doblegar-lo. I, no obstant, un Govern necessitat de suports existencials ha concedit, al caliu de la penombra, el tercer grau penitenciari. L’última polèmica ha tornat al centre del debat la integritat de l’Estat de Dret i la separació de poders en la democràcia espanyola davant un dilema silenciós.

Notícies relacionades

ERC vol que les dones liderin el 40% de les seves llistes municipals

El Govern pretén reduir la burocràcia i simplificar 170 tràmits administratius

Utilitzar l’aparell de l’Estat com a mecanisme d’autoprotecció política no és nou, però resulta especialment perillós quan es banalitza. De la resposta que donem –jutges, fiscals, mitjans i ciutadans– dependrà que continuem sent un Estat de Dret ple.

Perquè arriba un temps en què el silenci és mentida. I també ho és la tebiesa (Albert Camus).