RERE ELS PASSOS D'UN IDEALISTA ANGLÈS

Un oasi al front d'Aragó

Un portalliteres pacifista va ser l'autor de les fotografies de la guerra civil recollides al llibre 'Almas vivas'. 81 anys després, recorrem amb el seu fill els hospitals i trinxeres en què va servir

ealos39568244 icult 05 08 2017  reportaje sobre el libro  almas vivas   de170824185924

ealos39568244 icult 05 08 2017 reportaje sobre el libro almas vivas de170824185924

8
Es llegeix en minuts
Ernest Alós
Ernest Alós

Coordinador d'Opinió y Participació

Especialista en Escric, quan puc, sobre literatura fantàstica i de ciència ficció, ornitologia, llengua, fotografia o Barcelona

Ubicada/t a Barcelona

ver +

L’estiu passat, coincidint amb el 80è aniversari de l’arribada a Espanya de la primera unitat d’ajuda mèdica britànica durant la guerra civil, l’editorial Comanegra publicava en català un llibre, Live souls, que recollia les fotografies, extraviades durant 38 anys, que va realitzar durant tota la guerra Alec Wainman, un jove conductor d’ambulància, un quàquer pacifista que el 7 de setembre de 1936 sortia des de Bar-celona per posar en marxa el primer hospital britànic al front d’Aragó. 

Al cap d’un any, l’edició en castellà de Milenio (Almas vivas) va portar de tornada a Espanya el responsable de la recuperació de les fotografies, que firma en el llibre com a Serge Alternês. I amb ell vam reconstruir els passos d’Alec Wainman durant els primers mesos de la guerra, al llarg dels hospitals (Sarinyena, Poleñino, Grañén, Tardienta, Vicién) que determinaven la via del tren que evacuava els ferits en els combats als Monegres i el setge d’Osca i els enclavaments de primera línia davant la ciutat aragonesa (Pompenillo, Monflorite). Un viatge ple de records que segueixen a la vista en llocs inesperats. Sobretot un, l’hospital anglès de Poleñino, un oasi en plena guerra en què convivien gent de la zona, sanitaris catalans i voluntaris britànics, atenent ferits dels dos bàndols.

Poleñino és el segon indret, després de deixar el seu hospital de Grañén, on va instal·lar el seu centre hospitalari la British Medical Unit (BMU). Allà, a la casa dels vescomtes Torres-Solanot, del 1773, ens hi espera l’actual habitant de l’hospital dels anglesos, l’escultor en forja Raúl Sanz. La porta del vetust edifici de totxo en forma d’U està oberta. Tan bon punt es travessa el portal comença un viatge en el temps . Raúl surt de cop i volta d’una habitació amb una llitera de fusta i lona caqui, del temps de la guerra. El quiròfan, que apareix fotografiat a la coberta de les memòries de la infermera australiana Agnes Hodgson A una milla de Huesca, té la taula del menjador al lloc de la d’operacions, però no ha canviat ni una porta ni una rajola.

La terrassa que a les fotos de Wainman i Hodgson apareix sempre plena de malalts prenent el sol, metges catalans descansant i infermeres britàniques jugant a badminton, és allà, igual, amb la mateixa barana i l’església del poble al fons. Seguim fins a la falsa, les golfes. Era el dormitori dels metges i les infermeres britàniques, i del personal mèdic arribat de Catalunya, com el cirurgià en cap, el doctor mallorquí González Aguiló (que acabaria exiliat a Escòcia després de casar-se amb una de les infermeres, Susan Sutor).

«¡VISCA LA POLÍTICA!»

Tot i que n’ha hagut de reconstruir el sostre i n’han caigut envans, l’actual propietari ha salvat tots els grafits de l’època que ha pogut. Alguns marquen en llapis el lloc on se situaven els llits 

–«Dr. Aguiló», «Aquí descansa el practicant número 1»– o les «potingues». Un altre grafit recorda «la visita del Negus de Tardienta», el pintoresc milicià amb barba i barretina que van fotografiar tots els fotoreporters arribats de Barcelona. D’altres són consignes, alguna d’una candidesa que commou: «Visca l’URSS, llar del proletariat, visca el comunisme», «Visca la política». Sí, visca la política. Una altra inscripció, firmada per un tal Tony, dicta «Ordre és netedat». A sota, una ànima anarquista va replicar: «Quina merda!».

«UN PORT SEGUR»

Va ser un hospital modèlic on s’atenia amb la mateixa atenció els ferits dels dos bàndols. «L’únic capítol de les memòries d’Alec que té títol és el que dedica a la visita que va fer a Poleñino el 1937: ‘un port segur per als dos bàndols’». Allà la British Medical Unit ja havia sigut rebatejada (quan la influència comunista sobre l’organització va passar a ser preponderant) com a SMAC. «Però ell sempre s’hi refereix com a BMU, com si es resistís al canvi», diu Alternês. També va deixar d’escriure les seves impressions després de viure els Fets de Maig que van fer trencar definitivament amb l’estalinisme compatriotes com George Orwell.

Wainman, coneixedor de fins a vuit idiomes, va ser incorporat a l’oficina de premsa del Govern de la República sota les ordres de la militant del PCE Constancia de la Mora, tenia pas franc a les fàbriques on es muntaven els avions arribats de l’URSS, va ser abans de la guerra civil tercera secretària de l’Ambaixada britànica a Moscou. Però el que va tenir lloc a Espanya «i la persecució estalinista a la família amb què va viure a Moscou», afegeix Alternês, no sembla que servissin per convertir-lo en un company de viatge. Encara que les sospites contra els que van servir a Espanya van fer que triguessin a acceptar-lo a l’Exèrcit britànic durant la guerra mundial, va acabar servint en la intel·ligència militar a Itàlia i en l’autoritat d’ocupació de Viena, on va advocar perquè no es repatriés els presoners russos que havien canviat de bàndol i als quals esperava el gulag.

Casat amb una austríaca i catedràtic de llengües eslaves al Canadà des del 1947, dedicaria la seva vida a ajudar refugiats que van fugir dels soviètics a Hongria o Txecoslovàquia o dels xinesos al Tibet.

La parada a Poleñino acaba en la cuina de casa Launa, amb unes cerveses, un pa d’oli i un brindis. Salut i República.

UN MUSEU I UN PARC

Seguim per les resseques carreteres del nord dels Monegres. Arribem al notable centre d’interpretació de la guerra civil a Aragó, a Robres. Al vestíbul, una gran fotografia de l’hospital on es van instal·lar Alec Wainman i la resta de l’expedició britànica el setembre del 1936, a Grañén, fins que les topades amb el comitè revolucionari local, controlat pel pintoresc milicià de la FAI Pancho Villa els van portar a mudar-se a Poleñino. Allà no hi queda res del casalot rural que van ocupar. El lloc de l’hospital dels anglesos, sense cap senyal que ho recordi, l’ocupa el grandiloqüentment batejat Parc d’Europa.

I seguim cap al nord. Durant aquell mes de setembre del 1936, Alec Wainman va estar destinat en un punt d’auxili a primera línia del setge d’Osca, a Pompenillo. Hi arribem i hi identifiquem a la primera el mateix carreró en el qual, en una de les seves fotografies, els mossos del poble fan banyes a un milicià bigotut, la porta on posen tres joveníssims infermers britànics, el riu Isuela, on apareixen banyant-se pulcres els anglesos en una bona colla d’imatges. També, a un parell de quilòmetres, segueix allà La Granja, la finca on es va estar refent Orwell, i l’hospital on van ingressar l’escriptor britànic a Monflorite, amb una placa a la façana.

Una veïna surt al carrer i vol veure les fotos. Recorda un estranger que als anys 70 va visitar el poble amb la seva dona i el primer que va fer va ser preguntar per l’església i el cementiri. «Alec hi va tornar aleshores amb la meva mare, i aquella era una pregunta típica d’ell», explica Serge Alternês. Insisteix que parlem d’ell citant-ne el nom de ploma, no pas el nom real: John Alexander Wainman. Creu que la història d’Alec Wainman ha de ser coneguda, i vol que es parli de la seva figura, no del fill que reivindica el nom del seu pare.

John Alexander / Serge vol creure que aquella parella eren els seus pares, tot i que molts altres voluntaris estrangers també tornarien a visitar el lloc on van lluitar (allà hi va estar el grup Thälman, la companyia de jueus comunistes alemanys i algun britànic, que va fotografiar profusament, i a la qual potser pertanyia aquell milicià barbut que van fotografiar tant Wainman com Hans Guttman i que va ser confós durant molt de temps per un sacerdot màrtir).

Deixem John a Osca. L’endemà presenta el seu llibre a la ciutat que el seu pare, i George Orwell, només van poder contemplar a una milla de distància, sense poder entrar a fer el cafè que l’autor d’Homenatge a Catalunya es va prometre. I després surt cap a Madrid.

Ens queda el dubte. Màster en rus al Magdalen College d’Oxford, tercer secretari de l’Ambaixada britànica a Moscou, guia i intèrpret d’enginyers soviètics després de passar un examen de dos misteriosos agents a Barcelona, reclutat per a la intel·ligència militar britànica, destinat a la Viena d’El tercer home... ¿Wainman era l’idealista apolític de fortes conviccions religioses que recorda el seu fill, o un personatge digne d’una novel·la de Le Carré?

LES CARTES DE PEPE ESTRUCH

Notícies relacionades

Al cap d’uns dies, John / Serge ens truca. Ha mantingut una trobada que el segueix ajudant a reconstruir la figura del seu pare. Vene Herrero, estudiosa de la vida i l’obra del director teatral Pepe Estruch, n’hi ha mostrat la correspondència. Estruch, un jove enginyer alacantí amic de Wainman, havia quedat embarrancat al camp de Barcarès. El britànic dona la cara per ell i aconsegueix que diversos refugiats republicans obtinguin asil al Regne Unit i instal·lin un casal d’acollida per a una trentena de nens bascos amb els quals Estruch comença a posar en pràctica el seu interès pel teatre, nascut arran d’una breu col·labora-ció amb La Barraca i que el portaria a iniciar –en el posterior exili uruguaià– una carrera que acabaria sent reconeguda a Espanya amb el Premio Nacional de

Des de Barcarès, Pepe Estruch descriu el 24 d’abril de 1939 al seu pare l’activitat d’Alec Wainman: «Ha estat buscant els amics que estan refugiats a tot França. A tots els haurà ajudat, sense donar-hi la més mínima importància, amb aquella naturalitat seva tan magnífica». Al mes de juliol marxa cap a Londres. «És un paio gran aquest Alec, ple de prejudicis de l’educació anglesa per fora i, per dins, amb una especial receptivitat del problema humà. No és comunista ni socialista: és anglès. La seva mare és socialista; el seu germà… és, en canvi, conservador fins a l’exageració». I a la seva germana Conchita li diu el gener del 1940: «Ha sigut una sort enorme trobar Alec. A França els espanyols estan perseguits, assetjats, en les mateixes condicions que jo vaig estar durant quatre mesos; sense gairebé menjar, sense roba i plens de misèria (...) Alec ha sigut el meu àngel constant tot l’any 1939».