Siddhartha Mukherjee: "Podem crear una classe alta i una classe baixa genètiques"

Siddhartha Mukherjee (Nova Delhi, 1970), metge i investigador en oncologia i nord-americà d’origen indi, va guanyar el premi Pulitzer del 2011 pel seu llibre El emperador de todos los males. Biografía del cáncer. Ahir va presentar en el cicle Converses a la Pedrera El gen. Una història íntima (La Campana / Debate). El subtítol remarca dos aspectes del llibre: recull la història familiar de Mukherjee i explica el que ens defineix més íntimament, la informació genètica. 

–Ens explica com l’han marcat els desordres mentals que s’han transmès en la seva família. Aquest pes de l’herència està present en qualsevol història familiar, ¿oi? 

–Els éssers humans sempre ens hem plantejat el problema de l’herència. Aristòtil i Plató van escriure sobre això. Totes les cultures en la història de l’ésser humà s’han fet la pregunta de la semblança i la diferència. ¿Per què ens assemblem als nostres pares, i per què no ens assemblem als nostres pares? ¿Què tenim de similar vostè i jo, i què tenim de diferent? ¿Què fa que tots dos siguem éssers humans i què fa que siguem dos éssers humans diferents? 

–El tronc central del llibre és una història de la genètica, des de les primeres explicacions precientífiques fins als últims avenços en teràpia gènica. A més d’un llibre d’història de medicina, ¿què més és?

–Aquest llibre són en realitat tres llibres. Un és la història científica de la genètica, de com es van succeir els descobriments científics. El segon és la història cultural i social de la idea de l’herència. El tercer llibre és la meva història personal i familiar. La clau és entrellaçar-los com una triple hèlice. I si penses en l’estructura, la primera part és història, la segona és futur.

–Molts llibres han aconseguit conjugar literatura i divulgació mèdica. ¿Es reconeix en aquesta tradició? 

–Hi ha relació entre literatura i medicina: està plena d’històries. Els llibres d’Oliver Sacks es podien llegir com a reportatges de periodisme mèdic, com a historials mèdics, comentaris sobre l’estructura del cervell humà, el llenguatge, sobre com identifiquem semblances i diferències, com fem un diagnòstic, què pensa el metge, què experimenta el pacient, què és la vida humana, com és viure quan ets daltònic, o tens esquizofrènia... Oliver Sacks és un bon exemple. Va agafar un concepte molt victorià, el de la història clínica, i el va convertir en un gènere literari. A mi el que m’agrada és fer biografies d’idees mèdiques, com el gen o el càncer.

 –¿Si hi va haver un segle dels cirurgians, com es titulava aquell llibre de Thorwald, ara estem en El segle de la genètica

–Aquest serà el segle del gen. Estem aprenent a llegir i a escriure el llenguatge de la genètica. Va ser profètic que l’any 2000 resolguéssim la seqüenciació del genoma humà. 

–En el llibre se subratlla fins a quin punt la genètica va acabar amb la visió tradicional de les races i va aclarir la unitat del gènere humà. Però al mateix temps estem descobrint molta més diversitat en l’origen de la nostra espècie... 

–El concepte tradicional de raça està basat en una idea victoriana, en la seva antropologia i el colonialisme. La genètica ha començat a reorganitzar la nostra conceptualització de la raça: apunta que la diversitat genètica dins una raça és enorme comparada amb la que hi ha entre races. Entre un home nigerià i un etíop, als quals se’ls consideraria negres, és gegantina, mentre que entre un etíop i un iemenita, a qui considerarien blanc, pot ser molt petita. Totes aquestes línies són arbitràries. Dit això, també és veritat que les poblacions humanes van emigrar des de l’Àfrica i es van dispersar, hi va haver variacions, selecció, diferents hibridacions. Les dues coses són certes. La qüestió és que l’ésser humà és una espècie molt jove; 200.000, 300.000 anys no són res, no hem tingut temps de ser molt diferents entre nosaltres.

–La teràpia gènica, la selecció embrionària, els avenços pel que fa a la longevitat, ¿poden crear aquestes diferències, entre una casta rica que hi tingui accés i la resta que no?

–És un perill real a què ens estem enfrontant. Podem crear una classe alta i una classe baixa genètiques en funció de si tens accés a les tecnologies i pots determinar el futur dels teus fills. 

–¿Són necessaris noves regles i límits? ¿Quins?

–Absolutament. La comunitat científica està lluitant perquè s’estableixin i es respectin uns límits. En el llibre llibre els descric com un triangle. En un vèrtex la intervenció genètica, que s’hauria de centrar en les malalties que suposin un patiment extraordinari. En el segon vèrtex hi hauria d’haver una relació causal forta entre els gens sobre els quals s’ha d’intervenir i el resultat. I el tercer, que la decisió sigui justificable, sense alternatives i lliure, sense imposició. Però tot això es complica: ¿què és un patiment extraordinari? La malaltia de Huntington, la fibrosi quística, per descomptat. ¿I el nanisme? ¿Ser una dona, en algunes societats? La relació causal: amb el gen BRAC1 tens 10 vegades més possibilitats de tenir càncer de mama, però una persona el tindrà als 35 i una altra als 80. ¿I qui considera què és justificable? Quan entrem en aquest estrany món nou, tot és més gris.

–¿Hem après dels errors i horrors de l’eugenèsia?

–Sí, no crec que torni a sorgir un Estat eugenèsic tenint en compte el que va passar en els 40. Però col·locar l’eugenèsia en mans dels individus en societats amb competició per tenir el millor nen pot ser perillós.

Notícies relacionades

La gramàtica de l'ADN

Teoria i sàtira de l’amistat

–¿Hi ha límits a l’envelliment? ¿Necessitem viure tant?

–Ahir vaig descobrir el pernil ibèric i seria molt feliç si pogués menjar-ne durant 120 anys. No sabem quins límits hi ha. Rafael va morir amb 37 anys, quan l’esperança de vida era de 45-50 anys. Ara, en les societats occidentals està en 75-78. Veurem com la vida mitjana se n’anirà fins als 80 i molt, i el límit als 110-120. Això canviarà l’estructura de les societats humanes, segur.