La gramàtica de l'ADN

Entre els últims llibres de divulgació genètica un d’ells porta com a títol 'El ADN dictador'. Exactament del contrari és del que tracta el metge i investigador en el camp de l’epigenètica Manel Esteller (Sant Boi de Llobregat, 1968) en el seu llibre 'No sóc el meu ADN' (RBA). «Sí, l’ADN seria una cosa més democràtica. Potser un dèspota il·lustrat. El material genètic que ve del nostre pare i la nostra mare i ens dona una tendència a ser d’una manera i a desenvolupar determinades malalties. Però malalties altament hereditàries degudes a una mutació de l’ADN són potser el 10% de les malalties humanes. El 90% són l’ambient i els hàbits tòxics. L’ADN són unes cartes que ens donen i guanyarem o perdrem segons com les juguem», exposa.

I l’epigenètica podria arribar a ser, potser, un deute de joc que pot arribar a ser heretable. L’estudi de la informació que es pot transmetre sense que estigui codificada en la seqüència de l’ADN, expressada en canvi en «marques químiques que controlen l’activitat del genoma». «És una galàxia científica, demostrada, que afirma que hi ha determinats caràcters adquirits que es poden heretar si afecten cèl·lules germinals. L’herència epigenètica dura tres generacions i es manté només si ofereix un avantatge adaptatiu. Som el que mengem però som també el que van menjar els pares i avis», prossegueix Esteller.

Notícies relacionades

Siddhartha Mukherjee: "Podem crear una classe alta i una classe baixa genètiques"

Teoria i sàtira de l’amistat

El metge encapçala un dels seus capítols amb la història de l’«hivern de la fam», la que va afectar una regió d’Holanda al final de la guerra mundial i que va causar «un canvi dietètic que va provocar un canvi químic que va afectar un gen que té a veure amb l’obesitat i la diabetis i va fer adaptar les persones embarassades a una nova circumstància». I aquesta adaptació es va transmetre als seus fills. «Una de les gràcies del llibre és que començo sempre amb una història basada en un fet real. La història és un concepte pròxim tant a la literatura i a la ciència. I després ve l’explicació científica de què significa». No en va, l’expressió història clínica forma part del vocabulari mèdic. «Que el metge tingui temps per escriure els seus casos clínics és important perquè relaciona la medicina amb el dia a dia de la gent, de malalts concrets», admet.

Posant-nos metafòrics, diu Esteller, «l’abecedari és l’ADN, la genètica, i la gramàtica és l’epigenètica». Podem mantenir-nos en un nivell didàctic bàsic, però fer un pas més. «L’ADN pot tenir 28 milions d’interruptors, per a un genoma amb 6.000 milions de peces, que activen o inactiven; un grup químic que s’afegeix a una base de l’ADN i converteix una citosina en una metilcitosina, per exemple. Encara que hi ha altres mecanismes, aquest és el més senzill».