¿Però qui és Madame Nielsen?

La persona que avui es fa dir Madame Nielsen va néixer com a Claus Beck-Nielsen i com a tal va morir el 2001 alhora que les Torres Bessones. Hi va haver fins i tot un funeral, una performance extrema –perquè no va afectar només aquell moment luctuós– en què aquest danès, artista plàstic, musical i teatral, a més d’activista social i escriptor, va dir adeu a la seva antiga identitat per passar a no tenir cap nom durant una dècada. Fins que fa uns cinc anys l’Artista Sense Nom abans conegut com a Claus Nielsen va ressorgir de les cendres, va demanar prestada la roba a la seva companya i mare del seu fill i va tornar convertida en Madame Nielsen. Amb aquest nom de plume i aquest hàbit ha escrit diverses novel·les. La primera, i també la primera que es tradueix aquí, és 'El verano infinito' (Minúscula), una elegant i sensible faula sobre la consciència efímera de la joventut i la celebració dels plaers.

Nielsen assegura que el seu vestit i la seva nova personalitat són una forma d’explorar la seva feminitat interior com a escriptor però a temps complet. Perquè no abandona la seva identitat femenina ni tan sols en la intimitat. «M’interessava la idea que ser home fos una possibilitat, no un destí. Com a artista he treballat en aquest concepte durant anys».

RIURE EN EL DRAMA

Nielsen es pot permetre fer broma amb el seu difícil atractiu com a dona: «Soc prim en extrem i la meva cara és delicada. No em venia de gust envellir com a home, però com una mena de Karen Blixen [s’assembla força a l’autora de 'Memorias de África' en els seus últims anys] puc passar per bo. Una mica de sífilis, ostres i xampany i la semblança serà perfecte». El perill és no prendre-s’ho seriosament. Però, diu, no està fet per a la comèdia però sí per detectar l’humor en la tragèdia.

De fet, aquesta madame un punt asexuada amb un 'look' copiat del de la seva àvia, que va ser una escaladora excel·lent a les muntanyes del nord d’Alemanya i gastava sabatots còmodes –«fujo del concepte drag-queen, persegueixo els matisos»–, és una reencarnació més en el catàleg d’aquest artista de difícil ubicació que en el passat va muntar una empresa artística, Das Beckwerk, amb la qual, vestit com un executiu (una altra disfressa més), va viatjar a l’Iraq durant la guerra, a l’Iran durant la revolució i als EUA per «reintroduir la democràcia després d’Abu Graib». I encara  no eren els temps de Trump. «Vam estar a punt de convertir-nos en un moviment polític però vam tancar l’empresa perquè hi havia el perill d’acabar com a creadors funcionaris de la Biennal de Venècia».

AMB FALDILLES I AMB ELS REFUGIATS

Notícies relacionades

El Yiyo demana que es programi més flamenc a BCN

Música amb Barcelona com a escenografia

Amb Das Beckwerk no es van acabar les reencarnacions. Avui no és fàcil seguir-li la pista perquè es multiplica com a creador. Ha sigut cantant. Ha escrit contes per a nens. I ha sigut una activista atípica. Vestir-se de dona no li va impedir viure la tragèdia dels refugiats, als qui va acompanyar de Grècia a Suècia i Dinamarca. «Vaig estar amb aquella gent en els seus somnis i vaig veure com se’ls desfeien en directe quan els tancaven les portes sense adonar-se que ells acabaran sent els nous europeus». Per això assegura desconfiar de l’alt percentatge de felicitat que, diuen, correspon als danesos i que no té més valor que un eslògan publicitari.

I n’hi ha més. Després d’'El verano infinito' ha escrit dues novel·les més; Invasió, la més política, relata la seva experiència amb els refugiats. I com a director teatral prepara un projecte a nivell europeu sobre els nacionalismes que s’estrenarà l’any que ve al Dramaten d’Estocolm. Lluís Pasqual des del Lliure ja s’hi ha interessat. Reflexionarà sobre l’avui convulsa identitat europea i els nacionalismes integrats amb dificultat dins d’aquest marc cada cop més canviant i més en discussió.