Vides d'artistes russos: 'El absoluto', de Daniel Guebel

¿Com pot ser que el sistema de la literatura hagi aconseguit silenciar en excés el nom de Daniel Guebel (Buenos Aires, 1956)? ¿On se suposa que era aquest escriptor omnívor que pretén narrar-ho tot: el món, l’absolut de la condició humana i el sant grial de la creació estètica? No sembla suficient valorar la seva situació en el panorama literari amb el gastat autor de culte. Insòlit.

El absoluto és el calidoscopi impossible d’una saga familiar en sis llibres que donen compte d’una estirp única. Els Deliuskin són els que protagonitzen, del segle XVIII al XX, les més de 500 pàgines d’una família a la recerca de l’absolut: «La totalitat… la totalitat de l’existent». Al llarg d’aquests sis llibres, un per cada membre, Guebel desgrana els secrets d’una família que pretén «modificar l’estructura de la realitat». 

NOVEL·LA CERVANTINA / Utopies, simbolismes secrets i impossibles, misticismes, teosofies, pitagorismes, doctrines secretes que canviaran el curs de la història, revolucions modernes que se sustenten en llibres molt antics: «Pensar l’acte revolucionari com si fos una representació teatral». El silenci del fracàs d’aquestes empreses familiars necessita ser explicat de manera incondicional, categòrica, amb la pretensió de totalitat que sustenta l’univers.

El llibre és també una radical defensa de l’aspecte múltiple de la condició artística: la novel·la cervantina. Un llibre que ja s’intueix que és contundent, que busca plantejar preguntes que només es poden abordar des de l’àmbit estètic com la mateixa i única condició de la literatura. En aquesta història bateguen preguntes com: ¿qui i com eren els membres de l’estirp del compositor rus Aleksandr Scriabin? ¿Eren genis o bojos? ¿Com es pot narrar el que no existeix?

Les diverses manifestacions del llibre són les mateixes que el músic rus Alexander Nikolàievitx Scriabin va voler serialitzar en els moviments musicals que conté el Mysterium, que havia de ser interpretat en un temple de l’Himàlaia i que és el cor del llibre. Després, el no-res, l’absolut, el final dels temps: l’Apocalipsi. Al llarg dels sis llibres, els membres de la saga descobreixen que tot està connectat. Dos exemples. En el primer llibre, Fratisek Deliuskin descobreix que els diferents moviments del coit poden serialitzar-se com si fossin notes d’una partitura. En el segon, Andrei, el seu fill, anota els Exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola que en mans de Lenin seran el suport de la revolució.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

L’escriptura d’El absoluto guanya el lector per desbordament i anegació. Ens guanya perquè el seu destí és el mateix que va materialitzar Jorge Luis Borges en els seus contes però a la inversa. Si Borges pretenia explicar-ho tot (l’Univers, l’Aleph) mitjançant la contenció de les diferents trames dels prestatges d’una biblioteca, Guebel pretén eixamplar els límits de la ficció oferint totes les històries contingudes en uns destins íntegres.

Si Guebel era un dels «secrets més ben guardats», ja és hora que cessi el silenci ies llancin les hordes de lectors sobre aquest llibre memorable de sabers remots i genials que converteixen el seu autor en una novel·lista esbojarrat.