Danny Boyle, director de 'Trainspotting': "Les teves primeres pel·lícules són sempre les millors"

'Trainspotting' va ser molt més que cine. Va ser el crit d’una dècada: els anys 90. La segona pel·lícula britànica més vista de la història ressorgeix ara, 20 anys després, amb una segona entrega i el mateix equip. Danny Bolye (Manchester, 1956) torna a reunir Renton (Ewan McGregor), Sick Boy (Jonny Lee Miller), Spud (Ewen Bremner) i Begbie (Robert Carlyle) per ressuscitar la llegendària història dels heroïnòmans d’Edimburg a 'T2 Trainspotting'. Dies abans de volar cap a la Berlinale, on l’acollida va ser més que tèbia, el consagrat director britànic –que sempre s’ha caracteritzat pel seu risc i empenta i que ha tingut grans èxits ('Slumdog millionaire') i grans ensopegades ('La platja')– va presentar el seu nou treball a Madrid.

–¿Per què ara? ¿Per què 20 anys després?

–He volgut fer una cosa autèntica. És com un nen, que no pot anar sempre de la mà del seu germà gran. Ha d’arribar el moment que sigui una persona pròpia. I amb la pel·lícula ha passat el mateix: havia d’arribar el seu moment per ser un film de ple dret. N’havíem fet algun intent amb anterioritat, però no era bo. Han hagut de passar 20 anys. No només per a mi, sinó també per al guionista i els actors.

–Que ja no són uns xavals.

–És del que tracta 'T2 Trainspotting', de la masculinitat i del pas del temps, de com de malament que se’ns dona als homes envellir. Les dones són més assenyades. Ho fan millor perquè el rellotge els marca els temps. Nosaltres no. Ens aferrem a la nostra joventut i seguim actuant com nens. Això és trist, desesperat. El personatge de Renton, per exemple, parla de fills que no ha tingut. La pel·lícula està plena de nens desencantats amb els seus pares perquè aquest és l’argument: el desencant. Begbie li diu al seu fill: tu seràs millor que jo. Cap dels protagonistes ha sabut créixer. Renton elegeix el desencant. Sick Boy té la cara desencaixada. Spud, si de cas, és l’únic que en certa forma ha trobat una manera d’evolucionar.

–Els personatges han anat a pitjor.

–Sent positius podem dir que s’han congelat en el temps. I sí, sent realistes, que han anat a pitjor. Begbie ha estat a la presó i segueix amb aquella fúria. Renton ni tan sols va anar a l’enterrament de la seva mare, cosa que és imperdonable. Spud es rehabilita, però torna a caure.

–Fa 20 anys, Ewan McGregor s’hi va deixar la pell i va perdre 13 quilos. ¿Què li ha demanat aquesta vegada?

–Una cosa més difícil, perquè 'T2 Trainspotting' és un film més dolorós, sense maquillatge, així que tots s’havien de despullar. Li vaig demanar a McGregor, i a la resta, honestedat. Fa 20 anys no eren tan diferents, però ara sí. Quan Renton diu «tinc 46 anys i estic fotut», aquesta va ser l’honestedat que els vaig demanar. Cap actor vol admetre la seva edat, tots et diuen 30 i escaig.

–El personatge de Renton afirma que al màxim que pot aspirar és a una feina de merda i que sigui el mateix per als teus fills, però encara pitjor.

–Aquesta frase expressa una ironia brutal. És veritat que el monòleg comença en to de burla: «Tria vida. Tria Facebook, Twitter, Instagram. Tria buscar antigues amants. Tria el teu futur. Tria 'reality shows'». És l’arrogància de la joventut. Però ell ara és un home de mitjana edat que ha perdut oportunitats i opta pel desencant, per ser la persona que no volia ser. Se’n va al llit amb una noia jove i sembla que intenta reviure l’adolescència, però el tret li sortirà per la culata. Una doble ironia. Quan tens 20 anys tant te fa el temps i tant te fa si arribaràs a tenir o no jubilació.

–'Trainspotting' va ser, al seu dia, una pel·li petita rodada en poc temps i amb un pressupost mínim. Es va convertir en tot un fenomen.

–Ens vam arriscar en aquell moment. És impossible fer-ho quan ets gran perquè has perdut la innocència. Saps massa i tens molta experiència. El que sí que hem volgut rescatar ara són certs principis. Ara sí que teníem un pressupost. Però, alerta, modest. 15 milions d’euros no són 50. Si un productor et dona 50 milions, et diu que el final ha de ser feliç. No estic culpant ningú, que consti, perquè si soc jo el que dona els 50 milions doncs també dic com han de ser les coses. Així que amb 15 hem fet el que hem volgut. Però, vaja, els vells temps no tornaran. La diferència és que abans ningú volia que rodéssim al seu carrer i ningú volia saber res de nosaltres. Ara ens han obert les portes i ens han demanat que rodéssim aquí i allà. Crec de veritat que les primeres pel·lícules són sempre les millors perquè vas a cegues, donant-te cops i no saps el que fas. Si sobrevius faràs alguna cosa bona després. I si no, aquí et quedaràs.

Notícies relacionades

'T2 Trainspotting' descarrila a Berlín

Les 5 diferències entre les dues 'Trainspotting'

–Té fills que ronden la vintena. ¿Ha parlat amb ells de 'Trainspotting'?

–No, no pots. Pots fingir que saps el que pensen i el cine que veuen, però no. Les dues pel·lícules són molt personals. Potser els xavals de 20 anys entendran millor els seus pares després de veure 'T2 Trainspotting'.