Les 5 diferències entre les dues 'Trainspotting'

¿Què es pot dir de 'Trainspotting' (1996)? Retrat de les vides de quatre joves heroïnòmans d’Edimburg, la segona pel·lícula de Danny Boyle és una de les obres definitòries de la dècada dels 90.

Avui arriba als cines 'T2 Trainspotting', molt esperada seqüela -i per a alguns, potser, molt temuda- que ens torna aquells antiherois castigats no tant per la droga com per l’edat i la frustració. Per descomptat, entre les dues pel·lícules hi ha diverses diferències més.

1. LES SEVES IMATGES

Portant al seu terreny l’amenaça de les comparacions, el director Danny Boyle estableix paral·lelismes constants entre les dues pel·lícules, i de fet la segona directament recupera imatges i escenes de la primera.

Així mateix, tant 'Trainspotting' com 'T2' comencen amb una escena en què Renton (Ewan McGregor) corre a tota velocitat, però ara ja no ho fa per escapar-se de la policia sinó a la cinta de 'step' d’un gimnàs; també es recicla el mític monòleg 'Escull la vida', que fa dues dècades es va convertir en mantra, i el resultat és una diatriba contra les maleïdes xarxes socials pròpia d’un avi que renya el seu net.

Ara com llavors, aquestes imatges arriben adornades amb nombroses virgueries formals: plans congelats, pantalles partides, paraules sobreimpreses en pantalla, entre altres. Aquesta estètica era nova i increïblement estimulant el 1996. ¿Avui? No tant.

2. EL SEU REREFONS

'T2' arriba als cines en el context de la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, que podria desembocar en la sortida d’Escòcia de la Gran Bretanya. Però, més enllà d’alguna menció esbiaixada, això a la pel·lícula no li importa -de fet el seu tercer acte inclou una subtrama sobre ajudes econòmiques de Brussel·les que gràcies al 'brexit' ja és un anacronisme-.

En general, aquí Boyle s’acontenta deixant que els seus personatges vagin d’un costat a l’altre i es barallin. 'Trainspotting', en canvi, es nodria de la ràbia de la classe obrera contra un sistema polític i econòmic que els havia deixat enrere, i per tant 20 anys després segueix vigent en aquest món dominat per Donald Trump i banquers corruptes i companyies elèctriques sense ànima.

3. LA SEVA MÚSICA

La banda sonora de 'Trainspotting' va ser recopilada en dos discos que es van vendre com xurros i que incloïen clàssics d’Iggy Pop i Lou Reed i alguns himnes instantanis de l’escena 'brit pop' i de la música electrònica. Al llarg del seu metratge 'T2' ens deixa escoltar algunes d’aquestes cançons, encara que, això sí, lleugerament actualitzades.

'Lust for life' és ara un remix de The Prodigy, d’'A perfect day' només sentim alguns acords i estrofes, i la base rítmica del 'Born slippy' d’Underworld plana sobre algunes escenes.

La nova banda sonora, és cert, també inclou contribucions de nous valors, com Wolf Alice i Young Fathers, però no aconsegueix dissipar la sensació de familiaritat i el regust de regurgitació.

4. ELS SEUS NOMS PROPIS

'Trainspotting' va ser obra d’un grup de professionals relativament desconeguts i rodada amb un pressupost de riure. Llavors Danny Boyle començava a ser vist com un director independent i transgressor; avui té un Oscar a sobre del televisor i el seu currículum inclou el disseny de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Londres.

¿I què se n’ha fet de l’actor Ewan McGregor? Abans d’encarnar el protagonista de 'Trainspotting' no el coneixia ningú. Avui ha fet 'blockbusters' per a Ridley Scott i Michael Bay i s’ha ficat diverses vegades en la pell d’Obi-Wan Kenobi.

5. LES SEVES ADDICCIONS

Notícies relacionades

Sant Isidre mostra l’essència del Solsonès

Lleida: molt per descobrir

El que vehiculava 'Trainspotting' era la preocupació dels personatges per xutar-se o per evitar fer-ho; a bord d’ella, aquella pel·lícula admetia que l’heroïna proporciona plaer, sí, però també malsons amb nadons morts, brutals síndromes d’abstinència i bussejos al pitjor vàter d’Escòcia.

La droga a què 'T2' està enganxada és una altra: la nostàlgia. La seva única intenció sembla ser reviure els vells temps. Alguns diran que, parlant clar, només busca vampiritzar l’èxit de la seva predecessora, fer caixa. Hi ha molt malpensat.