'T2 Trainspotting' descarrila a Berlín

Poques imatges generades en el context del cine modern són tan icòniques com els peus d’Ewan McGregor picant la vorera al ritme frenètic de les bastonades del Lust for life d’Iggy Pop. És, en efecte, la primera escena de Trainspotting (1996), una de les pel·lícules definitòries de la dècada dels 90. Tan definitòria que la seva memòria mereix ser honrada, i la millor manera de fer-ho seria deixar-la en pau. Per descomptat, els motius que justifiquen l’existència de T2 Trainspotting, pel·lícula presentada ahir fora de concurs a la Berlinale, són molt menys romàntics.

Així que aquí estem, descobrint què se n’ha fet de les vides d’aquells quatre joves heroïnòmans d’Edimburg, malgrat que en aquest temps la majoria de nosaltres mai ens ho hem preguntat. Parcialment basada en Porno (2002), la seqüela literària que Irvine Welsh va escriure del seu llibre més cèlebre, T2 explica un relat de reconciliació, venjança i traïció que posseeix cert morbo per motius aliens al relat mateix: la ruptura de l’amistat i la societat professional entre McGregor i el director Danny Boyle després que el segon reemplacés el primer de manera poc cerimoniosa per Leonardo DiCaprio al capdavant de La playa (2000). El que no posseeix és una narrativa particularment dinàmica, en bona mesura perquè en aquesta nova aventura, els protagonistes estan nets –o gairebé– i grans, i Boyle no troba res en què puguin ocupar el seu temps més que anar d’una banda a l’altra i barallar-se.

RETORN SENSE RAÓ

Vint anys després d’haver deixat el país emportant-se amb ell un botí que hauria d’haver repartit, Renton torna a casa convertit en una altra persona. Com veiem al principi de la pel·lícula, ja no corre davant de la policia, sinó a la cinta de step d’un gimnàs. Els motius que el porten a tornar són una cosa que Boyle i el guionista John Hodge no consideren necessari aclarir. A l’arribar descobreix que Sick Boy (Jonny Lee Miller) és propietari del ruïnós pub que havia pertangut a la seva tia i es dedica a extorsionar empresaris amb una prostituta búlgara; Spud (Ewen Bremner) segueix sent un addicte, i Begbie (Robert Carlyle) segueix sent un psicòpata.

En el seu intent de posposar tant com sigui possible la reunió del quartet al complet, Boyle i Hodge obren diversos camins narratius –relacionats amb problemes conjugals, ambicions literàries, fons d’ajuda de la Unió Europea i tota una sèrie de girs argumentals cada vegada més absurds– sense deixar que cap arribi a agafar rumb.

LA MIRADA ENRERE

En el procés, T2 insisteix una vegada i una altra en la idea que la nostàlgia és una trampa a evitar. El problema és que, mentre ho fa, es limita a funcionar a manera d’àlbum de grans èxits. Boyle constantment tomba la mirada enrere cap a la primera pel·lícula i no perd ni una oportunitat d'agafar-ne prestades imatges i cançons. També fa servir les mateixes tècniques formals: ritme trepidant, plans congelats, pantalles partides, paraules sobreimpreses i una certa histèria visual general. En altres paraules, una estètica que el 1996 era nova i increïblement estimulant, i que avui dia fa anys que està passada de moda.

Notícies relacionades

Torna el Festival Embotona't: música, teatre i més en un esdeveniment per a tothom

L’Acadèmia del Cine crea una unitat per a víctimes d’abusos

És cert que Trainspotting no era una pel·lícula particularment profunda, però almenys sí que incloïa alguna reflexió afilada sobre, per exemple, fins a quin punt la vida de l’addicte és tan conformista com la normalitat que pretén rebutjar. T2 deixa clar que no té res a dir ni de política ni del pas del temps ni de les conseqüències a llarg termini de les drogues ni tan sols de l’amistat, més enllà del que és obvi: que ser un home de quaranta anys llargs és una baixada, et droguis o no.

 Dit això, és ben probable que aquells fans que sí que hagin esperat dues dècades per tornar a saber coses de Renton i companyia no necessitin més que tornar a veure’ls posant-se coses o fent tripijocs o patint el mono per sentir-se satisfets. N’hi deu haver allà fora. I encara que no n’hi hagi –a jutjar per les seves reaccions, entre la premsa desplaçada a la Berlinale no n’hi ha rastre–, Boyle guanyarà molts diners. Mentre ho fa, si li queda una mica d’integritat artística, és possible que no pugui dormir a les nits.