'Moustache', bojos pel claqué

Londres 1910. Les dones s’han de dedicar a fer les feines de casa, no està ben vist que treballin fora, excepte les coristes, a les quals se sobreentén una vida depravada. Només els homes amb bigoti, símbol per excel·lència de la virilitat en aquella època eduardiana, poden entrar al local de music hall de moda que ofereix espectacles per a la classe obrera, el Moustache, nom que dóna títol al musical número 29 de la vasta carrera de la coreògrafa, productora i directora Coco Comin –«un invent de la meva imaginació»–, que estrenarà al Teatre Apolo de Barcelona el 13 de des­embre amb el claqué com a gran protagonista.

Coco Comin ja havia escrit llibrets per a teatre familiar, però els musicals de gran format que ha dirigit fins ara, com Chicago, Grease, Fama i That’s Jass, arribaven subjectes a un control d’una trama ja marcada. «Amb Moustache volia començar de zero amb una història nova, basada en els meus gustos personals –humor, vitalitat, estètica, elegància, nobles conceptes i belles melodies–. És a la vegada un cant a l’amor i a l’amistat i una reflexió sobre l’encasellament a què la societat porta un còmic, l’estrella del local (el Pequeño Max: Sergio Franco)», explica la directora, envoltada dels 10 claquetistes, els nou actors cantaires i els sis músics de la banda que formen aquest espectacle per a tots els públics. Tots són professionals lligats a l’escola que Coco Comin va crear fa 45 anys.

SABATES AMB MICRO / Els ballarins de la seva companyia especialitzats en claqué fa dos anys que estan preparant les coreografies –dirigides per ella mateixa i per Sharon Lavi i Julia Ortínez–. Tots fan ressonar les seves sabates amb micro incorporat sobre l’escenari, sota el qual discorre una xarxa de micròfons per no perdre detall del so. «Les sabates fan soroll per si mateixes, però no ballen soles –recorda la coreògrafa i directora de Moustache. The Rhythm Musical Comedy–. Ells són matemàtics del ritme. Els seus sons no els pot captar la vista per la rapidesa amb què es mouen les seves sabates». «Cada número és un espectacle de claqué genuí, sense dreceres, que busca fusionar-se amb els diferents llenguatges de les arts escèniques», recalca Lavi.

Així, a l’espectacle hi ha dansa, cançons i música, amb una polifacètica orquestra de sis membres que toquen en directe fins a 47 instruments i, com apunta el director musical, Xavier Mestres, «molts estils que van dels clàssics de Vivaldi, al swing, el pop i el rock dels 80 i 90, Iron Maiden o l’òpera». I Coco Comin reivindica: «La música és en directe, com ha de ser en un musical. Només així es crea un ambient especial i adequat a la platea, on l’espectador pot sentir com vibra la música».

EN CLAU D’HUMOR / La seva directora recalca que l’espectacle, que sintetitza en clau d’humor els personatges, costums, tradicions i sentiments de la societat britànica de l’època, és «sorprenent» perquè «cada escena és diferent i no pots saber què passarà en la següent, hi ha salts constants en el temps». I també geogràfics, perquè del Londres de principis del segle XX, els ritmes del claqué poden acabar ressonant a l’Àfrica de l’explorador «blanc de cor negre» David Livingston, en un vaixell, una estació de tren o davant la reina d’Anglaterra i el seu amant a les quadres escoceses. «El Moustache és un local de diversió i entreteniment, però hi passen una altra mena de coses. La història és color, llum, un món desconegut en què pots fer volar la imaginació, per riure i plorar, que salta contínuament de la tragèdia a la comèdia, però sempre des d’un punt de vista còmic». I avisa: «No s’acaba com un musical tradicional».

Notícies relacionades

'Moustache' dedica una funció especial als lectors d'EL PERIÓDICO

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

350 VESTITS / Amb una escenografia a càrrec de Paco Azorín, un vistós vestuari de fins a 350 vestits –amb els complements arriben a les 2.000 peces–, 34 números en dues hores i 20 minuts i un centenar de persones en l’equip, Moustache és una producció de gran format amb un cost de mig milió d’euros, en què participen el grup Coco Comin i Teatre Apolo. L’alt pressupost fa necessària una rendibilitat que ha d’arribar no només de la taquilla a Bar-celona, on es representarà fins que l’acollida del públic ho demani (no descarten arribar a la pròxima temporada). Per això, el musical és en castellà, perquè després viatjarà a Madrid i de gira per Espanya.

«Catalunya s’ha consolidat com la capital europea del claqué i no vull que això es perdi –assenyala la coreògrafa, l’escola de la qual és planter per als musicals de tot el país–. Després de Grease vaig pensar que havia de tornar a assumir el risc d’un musical gran». Ah, i per si algú en dubta, excepte dos, i perquè interpreten personatges que no n’han de portar, tots els membres masculins del repartiment s’han deixat mostatxo.