Els jueus del 'Saint Louis' que ningú volia

«És la por a l’altre. Rebutjar l’altre està en l’ADN humà. Rebutgem el que té diferent color de pell o un altre accent... no volem que els nostres fills es casin amb qui és diferent de nosaltres... S’ha de lluitar contra això i acceptar la diferència», clama Armando Lucas Correa, periodista cubà resident als Estats Units des del 1991, que ha rescatat per a la seva primera novel·la, 'La niña alemana' (Ediciones B), un vergonyós episodi del 1939 que molts encara prefereixen oblidar i que molts desconeixen: la història del Saint Louis.

Després de la nit dels vidres trencats, el 9 i 10 de novembre del 1938 (avui fa 78 anys), la persecució racial, social i econòmica per arrabassar als jueus drets i béns era un fet i molts van decidir deixar el país i renunciar a les seves cases i negocis. 907 d’ells van gastar tots els seus estalvis per comprar a preu d’or els visats per entrar a Cuba i el passatge a bord del Saint Louis. El vaixell va salpar, però a l’arribar a l’Havana se’ls va prohibir desembarcar. El mateix va passar al Canadà i els EUA, per on molts tenien vises ja adquirides. El navili va tornar a Europa i els refugiats van acabar a França, Holanda, Bèlgica i la Gran Bretanya, a poques setmanes de l’inici de la segona guerra mundial i l’Holocaust, que va devorar els que es van quedar al continent.

«La meva àvia em va parlar d’això sent petit. Deia que Cuba pagaria durant 100 anys pel que va fer a aquells jueus. Recordava una gran manifestació de 40.000 persones que cridaven ‘Cuba per als cubans’. A ella, que era filla d’immigrants gallecs que van arribar a l’illa a inicis del segle XX, li va doldre molt aquell rebuig», explica per telèfon des de Miami l’escriptor i cap de redacció de 'People' en espanyol.

El Govern cubà de Federico Laredo Bru va invalidar per decret, mentre el vaixell estava en alta mar, els visats dels jueus firmats pel director general d’Immigració. «Probablement ell i Fulgencio Batista, llavors militar, es van quedar amb els diners. El nivell de corrupció era molt alt. Però, tot i que no es pot provar, diversos documents revelen el temor dels Estats Units a l’arribada de tants refugiats. Probablement el Departament d’Estat va pressionar Cuba i els països propers perquè no els acceptessin», especula Correa.

Notícies relacionades

Quan les càmeres van entrar a Buchenwald

El trencaclosques de l'Holocaust

La novel·la cavalca entre dues èpoques i dues nenes de 13 anys. Hannah, refugiada del Saint Louis que aconsegueix desembarcar a Cuba, i la seva reneboda Anna, que viu a la Nova York del 2014. Correa va accedir als arxius del Museu de l’Holocaust de Washington i del Yad Vashem de Jerusalem, i va viatjar a Berlín i Auschwitz. No obstant, no va voler parlar amb supervivents fins a acabar el llibre. «Em vaig emocionar amb els seus testimonis. Tots eren llavors molt petitonets, però sabien que si tornaven a Europa no tenien futur. Alguns no volen parlar perquè encara els fa massa mal. Molts, com Herbert Karliner i el seu germà, van perdre tota la seva família a Auschwitz».

 

CAMPS DE CONCENTRACIÓ A CUBA

 Correa també va tornar a Cuba, després de l’obertura. «Les cases de la novel·la són les que jo vaig habitar de petit. A secundària em feia classes d’anglès un professor alemany a qui denominaven el nazi perquè era ros i tenia els ulls blaus. La meva mare em donava menjar per a ell perquè era vellet. Al final vaig descobrir que era un refugiat jueu». En la història hi ha ressons de l’11-S i de la revolució cubana, de la passió dels seguidors del Che i de Castro, però també dels «camps de concentració de Cuba entre el 1962 i el 1964, dels quals ningú parla, on van tancar mestres, gais, testimonis de Jehovà o opositors. Tenien por de les idees».