Quan les càmeres van entrar a Buchenwald

Era el 3 d’abril del 1945 quan, en el jeep que compartien, el periodista nord-americà Meyer Levin i el fotoreporter de France Presse Éric Schwab, tots dos jueus, van arribar a la ciutat alemanya d’Ohrdruf i van topar amb el que per a ells encara era un «espectacle inèdit»: «Cadàvers vivents, esquelets amb el crani rapat i els ulls febrils enfonsats a les òrbites», vestits amb uniformes de ratlles. Un d’ells se’ls va acostar, els va guiar pel camp on havien estat presoners i els va mostrar un gran forat ple de cadàvers. «Hem penetrat en el cor tenebrós d’Alemanya. Hem arribat a la zona dels camps de la carnisseria humana que els nazis, en el seu terror culpable, ens volien ocultar», escriuria Levin. Schwab sabia que la seva mare havia sigut deportada en un camp com aquell, i l’anava a buscar. La historiadora i experta de l’Holocaust Annette Wieviorka (París, 1948) reconstrueix els passos d’aquells primers testimonis que van descobrir els camps juntament amb les tropes americanes que van alliberar Buchenwald, a 1945. Cómo el mundo descubrió el horror (Taurus).

Després van arribar a Buchen-wald i Dachau , on «horroritzats i estupefactes», van tenir una «visió digna del Bosco»: 2.000 cadàvers en descomposició en 40 vagons de tren. Encara que Auschwitz simbolitza avui l’horror nazi, aquella primavera van ser Ohrdruf, Buchenwald i Dachau els que van obrir els ulls al món i van concentrar l’atenció dels mitjans. «Les imatges –fotografies o pel·lícules– d’Ohrdruf es van difondre profusament l’abril del 1945, sobretot les de la visita en aquell lloc que van fer els generals nord-americans Eisenhower, Bradley i Patton. Avui qualsevol persona les pot trobar a internet», explica l’autora.

Patton va vomitar, Eisenhower va empal·lidir i va guardar silenci. Però tots dos van voler que el món veiés allò i que els seus soldats «sabessin per què lluitaven». A Buchenwald, on va ser Jorge Semprún, van veure com els presos polítics, majoritàriament comunistes, s’havien organitzat en una resistència interna i mantenien una jerarquia de comandament sobre els reus comuns malgrat estar sotmesos als SS. Van ser «els presos rojos els que van organitzar una oficina de premsa i van guiar les visites de molts periodistes, donant prioritat a allò que era més horrible».

Notícies relacionades

Siegfried Meir: Les quatre vides d'un supervivent

Tuitejar des de Mauthausen

No obstant, ni Patton ni Eisenhower van citar el patiment exprés dels jueus, difuminat en l’horror general dels deportats. Allò va obsessionar Levin tota la seva vida. «Levin i alguns més van ser conscients del destí dels jueus. Però aquest coneixement llavors no es va compartir. La investigació històrica no es va interessar realment per la història dels que llavors es van anomenar persones desplaçades –i que avui en diríem immigrants– fins fa pocs anys». De fet, alguns, com Otto Frank (pare d’Ana Frank), «veien que el destí dels jueus no tenia res de particular, eren simplement víctimes del nazisme, com tantes altres». Però Levin sí que va posar l’accent en el fet «que la persecució nazi es va centrar en els jueus» i «avui dia és evident que tenia la raó».

No s’ha dit tot

No s’ha dit totPer a Wieviorka, per molts testimonis i llibres que hi hagi sobre l’Holocaust, «no s’ha dit tot i no s’ha de deixar de qüestionar aquest període». «El més important és intentar comprendre i convidar a reflexionar-hi. Les lliçons del passat no són que la història s’hagi de repetir de manera idèntica. La història ens sap sorprendre. Però és possible que estudiant-la, mostrant per exemple la manera com un esdeveniment del passat va ser percebut en el moment, ens prepararem millor per entendre els esdeveniments del nostre present».