En el nom del pare (i de la mare)

«Jo sóc el teu pare», etziba Darth Vader a Luke Skywalker, i la sorpresa davant l’anunci entronca directament amb les revelacions de la tragèdia grega. Ja estava tot inventat. Saber qui és el teu pare és important, però indagar sobre qui és o era realment i com ha repercutit en tu com una influència fonamental, la llavor de qui ets, és una cosa bastant més sofisticada.

La paternitat és una figura que la literatura ha retratat en una gamma que va des de la més profunda estranyesa i l’amor fins a la més extrema aversió o l’absència. Hi ha moltes novel·les o llibres de memòries que descansen en la indagació de qui rediantre era de veritat el pare del protagonista o de l’autor-narrador –en el cas de l’autoficció– i en el retrat compassiu o no d’aquesta figura. És molt possible que al quilòmetre zero d’aquesta tendència se situï el més terrible dels pares, el de Franz Kafka, tirànic i maltractador, que solia anomenar insectes els seus empleats i d’aquesta manera va inspirar al seu fill la gran metàfora de 'La metamorfosi'. Kafka mai va mostrar la seva 'Carta al pare' al seu destinatari.

RELACIONS COMPLEXES

La mirada a les mares no sol ser tan terrible, tot i que n’hi ha, especialment en les complexes relacions mare-filla que recorren l’espina dorsal d’una bona part de la literatura escrita per dones. Dos exemples recents de pura ficció són 'Mare i filla', obra de Jenn Díaz, i 'Em dic Lucy Barton', d’Elizabeht Strout. A aquestes s’hi ha d’afegir l’aportació, més aviat escassa, d’alguns escriptors com Richard Ford en el magnífic retrat 'Mi madre' i Albert Cohen a 'El llibre de la meva mare', tots dos fills únics, tots dos amb sentiments de culpa, incapaços d’estar a l’alçada de la generositat materna.

«Parlar del pare o de la mare forma part del pacte autobiogràfic –assegura Paloma Díaz-Mas, que acaba de publicar 'Lo que olvidamos' (Anagrama), una novel·la inspirada en l’Alzheimer que va patir la seva mare–. Els elements autobiogràfics no només parteixen de la teva pròpia vida, sinó també de la relació amb els teus antecessors. Totes les narracions sobre pares i mares es basen en la visió del protagonista, que sol tenir una veu bastant autobiogràfica, i en la seva relació amb aquesta altra persona». El llibre de Díaz-Mas –delicat i profund– i el també intens de l’argentí Eduardo Berti, 'Un padre extranjero' (Impedimenta), amb una forta empremta autobiogràfica, són un perfecte exemple d’aquesta habitual orientació a aixecar l’acta de la vida familiar.

PALOMA DÍAZ-MAS

'Lo que olvidamos'

La lenta transformació de la seva mare en un ésser despersonalitzat no va ser una cosa fàcil de detectar per a Paloma Díaz-Mas (Madrid, 1954). No ho és mai quan es tracta de l’Alzheimer o de la demència senil. Aquesta experiència es troba a la base del retrat de 'Lo que olvidamos'. Un dia vas a visitar la mare que t’ha convidat a dinar i quan arribes no hi ha res preparat, una anomalia davant la qual ella intenta aparentar una total normalitat.

La situació té també una dolorosa contrapartida per als familiars. «Juntament amb el procés d’anul·lació de la memòria, també es troba paradoxalment el desig de mantenir els records, de suscitar records que creies que havies oblidat. Aquest és l’eix central del llibre», assegura l’autora la penúltima obra de la qual, 'Lo que aprendemos de los gatos', ha tingut un excel·lent recorregut a les llibreries. «Convisc amb 'Lo que olvidamos' des de fa 14 anys. El vaig començar a escriure i el vaig deixar, l’he llegit com si fos una cosa aliena i l’he refet. Escriure’l ha sigut dolorós i terapèutic per a mi, però crec que no m’agradaria que es llegís d’aquesta manera perquè és un llibre fàcil de llegir».

Ja fa vuit anys que la seva mare va morir, però el procés de dol per a l’autora va començar molt temps abans, amb l’agreujant de no saber exactament quan l’havia perdut. «Perquè de tant en tant afloraven reaccions que eren les seves o un tret d’humor que la identificava. Això t’indueix a fer moltes reflexions», explica.

Hi ha una interpretació en la novel·la que va més enllà de la relació íntima entre mare i filla, d’aquell moment en què «passes a tractar els teus pares com si fossin criatures», i és la lectura generacional i col·lectiva sobre l’oblit que també té el llibre. Hi ha una dada bastant significativa que s’hi recull, tres dels forjadors de la transició democràtica –Adolfo Suárez, Jordi Solé Tura i Pasqual Maragall s’han vist afectats també per l’Alzheimer–, en el que es diria que és una perfecta imatge d’allò que Díaz-Mas estableix com una perfecta metàfora de l’oblit al qual hem sumit aquella època. «Els que la vam viure com a ciutadans vam tenir la sensació que era molt important sense que l’acabéssim d’entendre del tot. Com a societat vam fer un gran esforç que crec que no és lícit minimitzar-lo ara».

EDUARDO BERTI

EDUARDO BERTI'Un padre extranjero'

L’argentí Eduardo Berti (Buenos Aires, 1964) sempre s’havia dedicat a la ficció, i a més és un dels 40 integrants de l’Oulipo, grup d’experimentació literària creat per Raymond Queneau. Així que una novel·la com 'Un padre extranjero', que mostra l’estranyesa que li va causar saber que en realitat el seu pare era romanès, és una anomalia. Berti, encara que sembli italià, és una derivació d’un cognom centreeuropeu, un punt de partida que porta l’autor a desentranyar altres incògnites, com en un relat policíac.

«El detonant d’aquest llibre va ser descobrir per a gran sorpresa meva que el meu pare els últims dies d’hospital havia escrit una novel·la inconclusa en diverses llibretes. Adonar-me que no el coneixia realment. I també adonar-me que aquesta idea de la identitat transformada ja era almenys en dos contes i en la meva primera novel·la». Paral·lelament i com a contrapunt a la història personal de Berti s’explica la d’un altre transterrament, el que va viure Joseph Conrad, un altre home que va canviar de país i de llengua i que segons les seves paraules va arribar a viure tres vides.

Notícies relacionades

Savall reviu el Schuman líric

‘Woman’ premia els millors productes i marques de bellesa

Va ser la lectura de les memòries de la dona de Conrad, la britànica Jessie, marcades per un escàs sentit de la transcendència, el que van interessar especialment Berti. Jessie Conrad explica com, en un moment donat, la febre va portar el seu marit a delirar en polonès, la seva llengua materna, que ella no comprenia. Una escena no gaire diferent va reproduir el pare de l’autor argentí en el seu romanès natal. «Hi ha un moment en les memòries de Jessie en què la parella agafa el tren en la seva lluna de mel i quan entren en un túnel ella sent que està amb un home a qui gairebé no coneix; crec que en algun moment la meva mare també ho va pensar, quan va aparèixer aquest home amb un passat tan desconegut com el meu pare».

El llibre porta l’escriptor a fer-se preguntes sobre la identitat. «Vaig fer diverses reflexions sobre aquest tema però al final les vaig deixar fora de la novel·la. Una d’aquestes idees té a veure amb l’ambivalència de la paraula 'identitat'. D’una banda, és el que ens fa diferents, i de l’altra, indica que ets idèntic als altres. Així som, el nom és diferent, però amb el mateix cognom que el pare o la mare, els gens ens diferencien però alhora heretem una gran part d’ells. És fascinant».