Laura Pausini: "Estem massa obsessionats amb la cultura anglosaxona"

Laura Pausini (Solarolo, 1974) assegura que està vivint un moment esplèndid. La cantant italiana més internacional va publicar fa uns quants mesos el seu onzè àlbum d’estudi, 'Similares', que inclou cançons com 'Lado derecho del corazón' que l’han tornat a catapultar a les llistes d’èxits. Després d’un intens any de gira, Pausini presenta per fi el seu treball en directe al Palau Sant Jordi, aquest dissabte.

–¿Quines novetats presenta en aquesta nova gira? ¿Quina mena d’espectacle veurà el públic?

–Serà un concert de dues hores i mitja de durada en què cantaré els èxits de la meva carrera i les cançons més importants del meu últim disc ['Similares']. Hem fet una escenografia molt especial i també hem gravat continguts perquè apareguin durant el xou. Espero que tots aquests elements resultin atractius... ¡A mi em tornen boja!

–Des que va treure el disc ha passat un temps sense que la veiéssim als escenaris a Espanya. ¿Per què?

–Aquest últim any he tingut molts compromisos. ¡Moltíssimes coses a fer! Se m’han acumulat els projectes. Per una part, he estat de promoció amb el nou àlbum per tot el món. He fet un programa de televisió a Itàlia i molts concerts allà. I també he fet la gravació d’una cosa molt especial que és una sorpresa... i a més a més la gira actual. Estic una mica boja, ¿no?

–¿Què significa per a vostè actuar a Espanya, un país en el qual se sent tan estimada?

–És com quan et separes d’un amant. El pots veure poc, però quan tornes als seus braços, et sents embogida d’amor.

–¿Té algun record especial dels seus concerts a Barcelona?

–Sí, Barcelona és una ciutat preciosa i un dels primers llocs on vaig anar de vacances amb el meu marit, Paolo. Ens agradava agafar la línia de metro amb parada a La Pau, perquè a Itàlia m’anomenen així i em feia gràcia.

–¿En quin moment de la seva carrera està ara?

–Crec que estic en un moment molt bonic, perquè totes les experiències que he tingut al llarg de la meva vida i la meva carrera em fan sentir més segura i madura. Però al mateix temps em segueixo sentint com una joveneta.

–Després d’haver passat revista a la seva trajectòria amb un disc de grans èxits, va tornar amb 'Similares'. ¿Què volia transmetre amb aquestes noves cançons?

–Volia reivindicar la diferència. Ser singulars ens permet viure. No hauríem de lluitar contra els altres. No crec en les persones que no coneixen el respecte. Cal protegir-se i ser un mateix perquè tots som diferents i sentim d’una forma particular. És una cosa que he pensat des de sempre i que en aquest moment de terrorisme i guerres adquireix encara més sentit per a mi. Em sembla un missatge fort i just.

–En qualsevol cas, les cançons d’amor i desamor tornen a ser fonamentals. ¿Quins sentiments li interessa explorar a través de les cançons?

–Per primera vegada volia apartar-me de les meves experiències personals i obrir-me a les dels altres. He recopilat moltes de les històries de gent que en els últims anys m’ha escrit per internet. He contactat amb aquestes persones i he intentat posar música a la seva vida. D’alguna manera era una forma d’intentar prestar la meva veu als seus sentiments. Ha sigut molt enriquidor.

–¿Què ha significat per a vostè el seu pas per 'La Voz'? ¿Hem conegut una nova Laura Pausini gràcies al programa?

–Sempre he intentat ser jo mateixa. Quan vivia a Madrid, al barri de Retiro-Salamanca, molta gent es parava per parlar amb mi, i m’abraçaven fins i tot al supermercat. Era una qüestió de proximitat. Amb 'La Voz' ara tothom sap que m’agrada fer broma, que m’emociono fins a saltar-me les llàgrimes, que de sobte em torno mig boja...

–¿Què queda d’aquella joveneta que va triomfar al Festival de San Remo amb La solitudine

–Els ulls, la mirada. Les ganes de saber que hi ha molt més per descobrir. La bondat. Ho dic perquè ara, als meus 42 anys, he tingut temps per conèixer-me comparant-me amb moltes persones. I crec que sóc bona, a vegades massa. M’agrada que la meva filla vegi en mi una persona senzilla. I espero que hereti de mi aquesta actitud davant la vida.

–¿Ha canviat molt el negoci discogràfic des dels seus inicis?

–¡Uhhhhhhh! Pràcticament tot. Les persones que treballen a les discogràfiques, les discogràfiques mateixes, el públic, el respecte per la música... Jo sóc una persona nostàlgica i en això puc assegurar-te que els anys 90 eren molt millors.

–¿Quin tipus de música escolta?

–Coldplay, Sade, Frank Sinatra, Etta James, Alejandro Sanz, Morricone, U2, Metallica, Bill Wi-thers, Tom Jobim. Com pot veure, escolto coses de tots els estils.

–Vostè adapta les seves cançons de l’italià al castellà per al mercat llatí. ¿En quin idioma se sent més còmoda cantant?

–A vegades escric també en espanyol i després ho adapto a l’italià. Els dos idiomes formen part de mi, em complementen. No puc viure només amb un.

Notícies relacionades

Jacobs i la passió pel Barroc

Una eminència de la novel·la històrica

–¿Per què sent dues cultures tan similars creu que hi ha tant desconeixement de la música italiana a Espanya?

–És una cosa que lamento profundament. Crec que estem massa obsessionats amb la cultura anglosaxona i no ens donem una oportunitat a nosaltres mateixos. És un error i una llàstima.