Jacobs i la passió pel Barroc

Les visites de René Jacobs al comandament de la Freiburger Barockorchester amb un repertori líric poc explorat s’han convertit en una tradició tant al Liceu com al Palau. Ara ha acomiadat la temporada Palau Òpera oferint una joia de Händel, Tamerlano, estrenada el mateix any del seu gloriós Giulio Cesare, que d’aquí unes setmanes es veurà, escenificada, al Liceu. L’obra té aspectes nous en la trama i en l’evolució dels personatges; tampoc hi ha happy end, sinó un moralista cor final.

La llegenda explica que Händel va necessitar només 20 dies per compondre-la i, malgrat això, posseeix moments de gran bellesa que a l’escenari del Palau van reviure gràcies a un extraordinari ensemble de cambra entorn dels 25 professors, sense trompes, amb arpa que acompanyava la tiorba en el continu i uns cantants que van semiescenificar l’obra al voltant de l’orquestra degudament abillats. Jacobs i els seus músics sempre causen impacte, i aquesta vegada no va ser una excepció. Els enfocaments del mestre belga aporten noves mirades, imposant tempi teatrals i jugant amb tots els elements al seu abast per crear l’adequat ambient dramàtic de les òperes que ofereix en versió de concert o semi-stage, com és el cas. El seu Händel és musicalment poderós, elegant, contrastat i lleuger, però també auster, sense gaire espai per a l’ornamentació ni per al lluïment dels cantants en les àries més lluïdes i de fúria, amb pocs refilets, variacions o sobreaguts.

En l’apartat de solistes vocals, Jacobs va mantenir les formes de les seves gires, amb un cast amb llums i ombres.

Paul-Antoine Bénos-Djian va dibuixar un Tamerlano fantàstic, expressiu, que és capaç de jugar amb els colors i amb els accents, genial en el cant florit; en aquest sentit, el seu A dispetto d’un volto ingrat va ser el millor de la nit. Alexander Chance va ser un Andronico sonor, virtuós i molt concentrat en el seu paper. La seva bonica Asteria, la soprano Katharina Ruckgaber, va aportar una veu atractiva i ben treballada, flexible i de prou projecció.

Helena Rasker va ser una Irene d’empenta, poder i fàcil coloratura, molt convincent en la seva tessitura de contralt, i Matthias Winckhler va ser un Leone més que correcte. En el deure es va quedar l’inestable (no només psicològicament) tenor Thomas Walker defensant sense gaire finesa el fonamental Bajazet.

‘Tamerlano’

Notícies relacionades

Manolo García i Quimi Portet: «El Último de la Fila és tornar a casa; estàvem bojos per la música i això ens continua unint»

Càsting sense aglomeracions per al film dels Beatles a Barcelona: «Que em rapin si volen»

G. F. Händel

Palau de la Música Catalana, 14/5/2025