De Manel...

Cap Roig ha confiat en el modern pop català per oficiar els honors d'obrir la seva nova edició. Pop àvid de curiositat, canviant i de portes obertes, el que Manel explora en el seu quart disc, Jo competeixo, que va combinar ahir a la nit al festival el seus plecs narratius naturals amb aportacions de ritmes electrònics i afrollatins, donant pas al seu torn als hits amb els quals va construir el seu fenomen popular fa una mica més d'un lustre.

Nit d'estrena amb la seva dimensió d'esdeveniment social, d'àgora per la qual van passar altes personalitats polítiques com el president Carles Puigdemont, de gustos més aviat rockers com sabem, i el conseller d'Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, i que va comportar l'estrena pública de l'acabat de nomenar president de CaixaBank, Jordi Gual. Ocasió òptima per veure molt de prop un dels triomfadors nats de la nostra escena pop, un grup al qual aquest estiu acullen alguns dels festivals més destacats del circuit espanyol, com Arenal Sound (Borriana), Sonorama (Aranda de Duero) i Granada Sound, i que el 31 de juliol presentarà el seu nou disc en un Teatre Grec amb les entrades esgotades.

ARDOR GUITARRER

Aquell quartet que apel·lava a les dolces arrels del folk brandant un ukelele queda ja bastant lluny. Les guitarres elèctriques, tocades tant per Roger Padilla com pel cantant de la banda, Guillem Gisbert, van retronar des dels invasius primers compassos de Les cosines, la cançó amb halo sinistre que va obrir l'actuació. I les capes de teclat electrònic, novetat de la temporada, de les quals es va ocupar el baixista, Martí Maymó. El va seguir BBVA, amb el seu relat audaç, particularment aquella nit, sobre la parella que, a la manera de Bonnie & Clyde, roba un banc i fuig. Gisbert va prendre la paraula a la seva cerimoniosa i irònica manera, evocant la seva estrena a Cap Roig, el 2011. «Venim més savis, molt més reposats, som més alts, excepte el Roger Padilla, i més madurs», va celebrar.

A la primera meitat del concert van alternar peces del nou disc, que van acabar tocant íntegrament, amb revisions una mica retocades, amb empelts electrònics però sense desfigurar-les, d'Ai, Yoko, la dylaniana Desapareixíem lentament i un Boomerang molt embalat, que va posar el públic dret. Com a introducció d'aquesta última, Gisbert va recordar que aquest estiu fa 20 anys, «Bjarne Riis, el gran danès, va derrotar Indurain en el tour de França». Les noves peces es van obrir pas a poc a poc: Cançó del dubte, amb el seu ritme hereu del gogo dels seixanta, i Avança, vianant.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Hi ha una especialitat de Manel que és la cançó novel·lesca, amb ressonàncies d'episodis històrics, que permet a Guillem Gisbert experimentar amb les estructures narratives. Mort d'un heroi romàntic va obrir un pòrtic cap als aires evocadors de L'espectre de Maria Antonieta, amb les seves divagacions sobre la nostàlgia, i els convulsos sis minuts d'Arriba l'alba a Sant Petersburg.

SALVA DE 'HITS'

Consumat el seu repertori més exigent va arribar la traca de hits, tant moderns (La serotonina, resposta a La bilirubina, de Juan Luis Guerra, i l'afro Sabotatge) com pretèrits: Ai, Dolors, Benvolgut, Teresa Rampell. Encara que, entre aquests bisos desbocats, Manel va colar una falca reflexiva, la llarga Jo competeixo, que va crear un clímax propi i va deixar en l'aire un missatge potser fatalista, potser alliberador, sobre les servituds que comporta el sentit de la competitivitat. La idea d'èxit mai és total en Manel, i això és el que la fa encara més poderosa.