El meu primer record de 'Star Wars' és...

En la indústria espanyola del cine hi ha directors que no tremolen precisament d’emoció amb 'La guerra de les galàxies'. Però altres (i són legió) sí que s’apassionen parlant de l’odissea espacial. Han crescut amb els emblemàtics personatges de Star Wars i compten els dies perquè se n’estreni la setena entrega, El despertar de la força. Mentre arriba aquest moment (demà, i amb un desplegament mai vist a Espanya), ens recorden la primera vegada que van entrar en contacte amb la Força. 

BORJA COBEAGA (Sant Sebastià, 1977)

BORJA COBEAGA

«Tenia 3 anys. I, si no ho recordo malament, era la primera vegada que anava al cine. La meva família em va portar a veure 'L’imperi contraataca'. Era molt petitó i reconec que em vaig quedar adormit. Em vaig despertar quan a la pantalla es lliurava una batalla a la neu. Vaig sentir fred. I recordo perfectament aquella sensació, aquell fred. Després, em vaig tornar a adormir. Però, és clar, és que tenia 3 anys.' La guerra de les galàxies', la primera de la saga, no la vaig veure fins que vam tenir vídeo a casa. En aquella època jo devia tenir uns 11 anys. La vam llogar en VHS i havíem de tornar-la l’endemà. La vaig veure tres vegades. Vaig amortitzar bé el lloguer. Em va encantar.

    Com a espectador, és una saga que m’ha marcat i que m’apassiona. Encara que he de dir que la segona trilogia em va decebre molt. 'La amenaza fantasma' em va semblar una estafa. La primera trilogia té moments memorables, un darrere l’altre. Ara tinc molt bones expectatives amb 'El despertar de la força'. El director J.J. Abrams és molt llest i segur que ha fet una cosa moderna i senzilla, en el millor sentit de la paraula».

KIKE MAÍLLO (Barcelona, 1975)

KIKE MAÍLLO

«¿Com no l’ha d’haver marcat la pel·lícula 'Star Wars' a un director com jo, si la meva primera pel·lícula, titulada 'Eva', parla de robots? El meu primer record de la saga és la imatge de Luke Skywalker al planeta Tatooine, amb el doble sol, un xaval amb set d’aventures que viu en una granja perduda… Apel·la molt al nen que jo era en aquell temps. Veies allò i per força t’enganxaves a les pel·lícules 

de capa i espasa, amb una dicotomia òbvia i efectiva entre el bé i el mal. Crec que vaig veure 'La guerra de les galàxies' en vídeo. 'L’imperi contraataca' la vaig veure al cine amb els meus pares.

    Ara tinc molta fe en 'El despertar de la força': la textura analògica, el to intimista, dramàtic, nostàlgic, amb Han Solo i el Falcó Mil·lenari volant d’aquella manera…»

EDUARDO CHAPERO-JACKSON (Madrid, 1971)

EDUARDO CHAPERO-JACKSON

«En una seqüència de 'París, Texas', de Wim Wenders, el pare que havia abandonat la seva família i havia reaparegut al desert per redimir-se i unir-la, torna a acotxar el seu fill al llit. Un llit que apareix fet amb un joc de llençols de Star Wars. Era cine dins del cine, però perquè el cine s’ha ficat en la vida. A l’edat d’aquell nen, Hunter, jo vaig tenir aquells mateixos llençols. Hi dormia sabent dels meus pares separats, i potser com ell, trobant en la companyia de Ioda i de la Força una cosa que em donava caliu en un món complicat que no entenia.

    De gran, admirant la pel·lícula de Wenders vaig comprendre que aquell profund impacte provocat per la de George Lucas era més que una cosa infantil i concreta meva; era una mitologia que s’havia infiltrat al subconscient col·lectiu. Això no ho aconsegueixen només uns efectes especials, això ho genera potser la faula moderna més universal».

JUDITH COLELL (Barcelona, 1968)

JUDITH COLELL 

«Quan es va estrenar 'La guerra de les galàxies', jo tenia 9 anys, però amb un germà bastant més gran que jo. Gràcies a ell em vaig fer fan absoluta de la pel·lícula, fins al punt que en vaig escriure una continuació després de l’estrena de 'L’imperi contraataca'. Jo estava perdudament enamorada de Han Solo. No només era guapo, és que era un gamberro total, una combinació letal, atractiva, irresistible.

    Després vaig anar seguint la saga, i malgrat que crec que les tres primeres (¿¿o les últimes??) són molt millors, m’agraden totes. El meu personatge preferit, no obstant, ha canviat amb els anys. Ara és Ioda, amb un munt de frases mítiques a l’esquena. El ‘fes-ho o no ho facis, però no ho intentis’ m’acompanya sempre. Deu ser que he madurat…»

ALBERTO MARINI (Torí, 1972)

ALBERTO MARIN

«Francament, no recordo la meva primera vegada amb 'La guerra de les galàxies, Guerre stellari' a la meva Itàlia natal. El que sí que recordo és que hi va haver un temps a la meva vida en què vaig voler ser cavaller Jedi (pronunciat 'iedi'). De fet, tots a la meva classe volíem ser 'iedis', menys Bianchi, que volia ser Chewbacca, però bé, aquest era raret.

    Va ser un fenomen tan aglutinador que, l’única vegada en la nostra història, vam arribar a reemplaçar els sagrats partits de futbol del pati per duels amb espasa làser de cartró. Recordo que per torns algú havia de fer de Lord Fenner (doncs, sí: Darth Vader a Itàlia...) i les llets bestials amb aquells pals. I sí, també Bianchi, que es queixava perquè no li permetíem tenir espasa. A vegades me’n penedeixo. De no haver sigut Jedi, vull dir».

DANI DE LA ORDEN (Barcelona, 1988)

DANI DE LA ORDEN

«Abans que s’estrenés l’'Episodio I' em vaig empassar totes les antigues. El que més em va marcar va ser el ‘t’estimo / ja ho sé’ de la princesa Leia i Han Solo a Ciutat Núvol a 'L’imperi contraataca'. El ‘jo sóc el teu pare’ no em va sorprendre, perquè era molt popular, però el que em va captivar de veritat era la resposta egòlatra, insolent, però al mateix temps una declaració d’amor incondicional, de Han Solo a Leia.

    A més a més, 'L’imperi contraataca' és una espècie de 'road movie' espacial. La història de dos fugitius (acompanyats d’un droide i un wookie) perduts per l’espai que es van enamorant a poc a poc. Em va marcar sobretot aquell final tràgic i poc climàtic: 

tots esperàvem una gran batalla final, un compte enrere, però no: tots els personatges acabaven separats, i un a sobre acabava congelat en carbonita».

EUGENIO MIRA (Castalla, Alacant, 1977)

EUGENIO MIRA

«Tinc una relació molt especial amb Star Wars. Jo vaig néixer l’any 1977 i vaig créixer amb el folklore que l’envoltava: les joguines, els còmics... Aquella iconografia hi era, com la de King Kong o el Màgic d’Oz. És diferent de la gent de més de 50, que van créixer de petits sense Star Wars i la van descobrir en el cine com una epifania.

    No he sigut mai un fan de la manifestació física de Star Wars, les joguines, tot això. La primera vegada que vaig veure una pel·lícula de la saga va ser 'L’imperi contraataca', el 1984, en VHS. Era l’aniversari d’un veí i vam veure la pel·lícula de la pitjor manera possible, en una cinta copiada, però em va fascinar, em va fer rebentar el cap. Em vaig obsessionar, literalment, per saber qui hi treballava: els guionistes, els directors de so, els tècnics d’efectes especials...»

DAVID PASTOR (Barcelona, 1978)

DAVID PASTOR

Notícies relacionades

¿I si fóssim ‘Sálvame’?

Loquillo enterra vells greuges

«Els meus primers records de Star Wars no són de les pel·lícules, sinó de les joguines. Jugar amb les figures d’'El retorn del Jedi': Jabba el Hutt, la princesa Leia disfressada de caça-recompenses per rescatar  Han Solo, l’AT-ST... Per mi, Star Wars va ser això abans de ser ni tan sols una pel·lícula. Això va venir després.

    El pitjor record va ser veure la que possiblement és la pitjor entrega de tota la saga, l’'Episodi II', a l’enorme cine Ziegfield de Nova York, acompanyat de mil persones més que reien amb les ridícules escenes romàntiques entre Annakin i Padme. Era clar que aquella comèdia involuntària era el nadir de la sèrie. Però va ser la primera pel·lícula que vaig veure projectada digitalment, una imatge tan nítida que em va quedar clar que en aquell moment estava presenciant el futur».