Juanma Bajo Ulloa «És millor riure que trencar aparadors»

Han passat gairebé 10 anys. Però Juanma Bajo Ulloa (Vitòria, 1967) ha tornat amb molta força per descarregar tota l'artilleria pesant i amb la llengua ben afilada. El resultat d'aquest temps d'espera és Rey Gitano, una pel·lícula a manera de paròdia de la societat actual en què no se salva ningú i en què batega l'esperit esperpèntic i iconoclasta del seu Airbag (1997). La pel·lícula va arribar ahir als cines.

-¿Com sorgeix Rey Gitano i què volia explicar amb ella?

-La primera espurna va sorgir fa molts anys, durant el rodatge d'Airbag. Em vaig adonar que les escenes en què treballen junts Karra Elejalde i Manuel Manquiña desprenen una energia extraordinària. Tenen tal capacitat còmica i tanta química que moltes vegades el rodatge gairebé es paralitzava. Era màgic. I llavors va ser quan vaig pensar que algun dia m'agradaria fer una pel·lícula en què ells poguessin fer i desfer a gust i convertir-los en una parella còmica, com Walter Matthau i Jack Lemmon. Aquesta idea es va paralitzar fins que fa quatre anys vaig percebre que era el moment oportú, que la situació era l'adequada. Una situació social i històrica que era digna de retratar. I que Karra i Manqui podien representar aquest model d'espanyols a qui les coses no els anaven bé, que s'havien convertit en perdedors.

-¿Volia simbolitzar, a través dels personatges d'Elejalde i Manquiña, les dues Espanyes?

-La idea de les dues Espanyes que ens han inculcat.

-I després hi hauria les estructures de poder que ho manipulen tot.

-Algunes tenen cara, àmbit i les pots situar, i unes altres no se sap ben bé on són, però en qualsevol cas tenen a veure amb l'espectre econòmic. El poder polític a tot el món, a Espanya també, està sota la influència de l'economia. No tenim ni puta idea de què és la prima de risc, i no obstant, aquí està. Si s'ha de salvar el planeta no ho farem perquè les espècies mereixin viure, sinó perquè econòmicament és rendible. Estem molt enfadats per aquesta sensació que tenim d'estar sent manipulats, però també hem d'adonar-nos que d'alguna manera tots estem sent tolerants i còmplices d'això. I ens queden dues opcions, enfadar-nos i sortir al carrer a trencar aparadors, o riure. I jo proposo a la gent que riguem.

-De fet les trames que giren al voltant dels cercles de poder a la pel·lícula apareixen una mica confuses.

-Perquè exerceixen un paper fosc i ambigu. El paper de Rosa Maria Sardà representaria un membre del Govern de la nació i el de Charo López simbolitzaria el de l'estructura més alta de l'economia del país, com els grans banquers, que tenen un control enorme i milers de connexions amb la monarquia i el Govern, amb els xeics àrabs… i apareixen sempre a l'ombra. I a la pel·lícula el que volia és que els dos protagonistes, que són uns pàries i uns desgraciats, aconseguissin capgirar tot això.

-M'agradaria que em parlés dels límits de la transgressió. ¿Què signifiquen per a vostè i com els utilitza en el seu cinema?

-Normalment no tinc massa intenció voluntària de transgredir o d'escandalitzar. Però m'acostuma a sorprendre la capacitat d'escandalització que és capaç de tenir la gent. Al final arribes a la conclusió que facis el que facis algú s'escandalitzarà. A mi m'escandalitzen moltes coses, però tenen poc a veure amb les bromes, sinó amb la realitat: el que fan els capellans amb els nens, el que fa el Govern amb els nostres diners, els islamistes assassinant gent… però no les bromes sobre el poder.

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

-¿Creu que el cinema espanyol s'ha tornat en aquest sentit massa conservador i que es regeix per la convencionalitat?

-El cine és un vehicle molt poderós. I tot el que té a veure amb la informació, amb la cultura, al poder li fa molta por. Per això existeix tant de control i de vegades se censura quan el que es fa no respon a les seves expectatives. El cinema està ara mateix en mans de grups mediàtics. I els cineastes i la gent de la cultura ho han acceptat amb mansuetud. Per això només ens trobem davant la mateixa comèdia tota l'estona. L'humor és blanc, tou, fet per a la teva àvia. Amb l'excusa de no molestar ningú, a qui no es vol molestar és al poder. I els cineastes semblen haver assumit això i obren el cul perquè els penetrin analment. La cultura hauria de portar ancorada al costat la llibertat d'expressió.