Eduardo Mendoza, pícar de novel·la i «proveïdor de felicitat», premi Princesa d’Astúries de les lletres 2025

Es compleixen 50 anys de ‘La verdad sobre el caso Savolta’,meravellós debut d’Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) i pilar mestre de la literatura espanyola del segle XX, i els déus de la broma i el riure han decidit que sigui just ara, data assenyalada i aniversari rodó, quan el jurat del premi Princesa d’Astúries de les lletres es rendeixi al pícar més gran de narrativa. Mendoza, ja saben, un «gamberro amb vestit i corbata que colpeja la idiòcia amb el guant de seda de l’humor i les arts de la picardia», com el va definir el jurat d’algun dels molts premis que ha anat rebent en l’última dècada. 

El 2015, per exemple, li van donar el Franz Kafka per la seva «narració magistral, visió humana dels esdeveniments i un sentit de l’humor mordaç»; el 2016 va guanyar el totpoderós Cervantes per tornar al lector «el gaudi pel relat i l’interès per la història»: i el 2020 va aconseguir el de Novela Historica Barcino per «disseccionar les grandeses i misèries» de la ciutat al llarg dels anys.

Ara, aquest dimecres, el Princesa d’Astúries de les lletres arriba gairebé com un resum de tot l’anterior; una celebració de l’autor de ‘La ciudad de los prodigios’ i ‘Sin noticias de Gurb’ com a novel·lista d’altura i, paraules majors, «proveïdor de felicitat per als lectors amb una obra que té el mèrit d’arribar a les generacions més diferents que avui es reconeixen en les seves lluminoses pàgines». 

Desenuig i humanisme 

En el seu veredicte, el jurat destaca la «decisiva aportació» de Mendoza «a les lletres en llengua espanyola de l’últim mig segle, amb un conjunt de novel·les que combinen la voluntat d’innovació amb la capacitat d’arribar a un públic molt ampli, i que gaudeixen d’un extens reconeixement internacional». La seva prosa «clara», prossegueix l’acta, «engloba tant el llenguatge popular com els cultismes més inesperats. En els seus llibres sobresurten el sentit de l’humor i la visió desenfadada i humanista de l’existència».

En el podi, al seu costat, el detectiu manicomial de les pepsicoles i el desopilant Pomponio Flato; els pistolers de principis del XIX i aquell simpàtic extraterrestre extraviat en una rasa de la Barcelona preolímpica; l’anarquista Onofre i Maurici, el de les eleccions primàries. ¿El seu secret? Poca cosa. «No he fet res especial per guanyar-me la simpatia de la gent. Potser es deu al fet que els llibres que escric són còmodes de llegir. De vegades penso que no tenen gran valor. Però després descobreixo per la gratitud dels lectors que sí que en tenen», va resumir fa anys. 

Adorador de Charles Dickens i Jules Verne i ‘gentleman ’en perpetu estat de perplexitat, Mendoza es va fer escriptor per combatre l’ensopiment de l’Espanya franquista i l’avorriment endèmic de les classes de dret i va arribar a la meta tot just al posar-se a córrer: ‘La verdad sobre el caso Savolta’, una «gran novel·la estúpida i confusa, escrita sense cap ni peus», segons el censor astut que va vetar el títol original (‘Los soldados de Cataluña’), li va obrir les portes de Seix Barral i va guanyar el premi de la Crítica. «Em va canviar la vida», ha reconegut l’escriptor cada vegada que s’ha publicat una edició commemorativa del seu debut.  

Humor per estar el món 

Instal·lat a Nova York i empleat com a traductor a l’ONU, a Mendoza se li va entravessar ‘La ciudad de los prodigios’ (1986), segona novel·la que va acabar sent la quarta, i va trobar en l’humor descarat i la ironia desencallada el millor desembussador. «La meva preocupació des del principi de la meva carrera era ‘vull escriure, però no tinc res per explicar’, i això se’n va amb l’humor, perquè allà no has d’explicar res», va deixar dit per explicar la gènesi d’‘El misterio de la cripta embrujada’ (1978), una descollant parodia de detectius amb què va trobar la seva autèntica veu. «M’encantava escriure així», diria. 

Als lectors, és clar, també els encantava llegir-lo així, cosa que explica la ràpida i creixent popularitat de títols com ‘El laberinto de las aceitunas’ (1982), ‘Sin noticias de Gurb’ (1991), ‘La aventura del tocador de señoras’ (2001), ‘Mauricio o las elecciones primarias’ (2006) i ‘El enredo de la bolsa y la vida’. «L’humor em surt fins i tot davant allò dramàtic. És la meva manera d’estar al món, no puc ser de cap altra manera. En literatura no crec que l’humor suposi deixar de buscar l’excel·lència. Ha estat mal valorat, potser pel pes de la gran novel·la del XIX. Es va oblidar que el Quixot, el Lazarillo, Quevedo, Moratín o Dickens, ja que som a Londres, han sigut bàsicament autors d’humor», va reivindicar el 2016, quan va guanyar el primer Cervantes per al riure, i podria repetir avui que la comèdia desfermada es fa un lloc, un palmarès coronat per Ana Blandiana, Haruki Murakami, Emmanuel Carrère, Anne Carson i Siri Hustvedt, entre d’altres.

Notícies relacionades

Consum investiga possibles irregularitats en la venda d’entrades per als concerts de Bad Bunny a Espanya

Un segle de ‘La senyora Dalloway’

Sempre amb l’absurd per bandera i reivindicant-se com el més anglès dels escriptors espanyols i el més internacional dels autors barcelonins, Mendoza es va posar més o menys seriós per guanyar el premi Planeta del 2010 amb ‘Riña de gatos’, es va acostar al debat polític del 2017 amb l’assaig ‘Qué está pasando en Cataluña’ i ha disfressat d’atropellada novel·la d’aventures la seva biografia i la de tot el país en la trilogia formada per ‘El rey recibe’ (2018), ‘El negociado del yin i el yang’ (2019) i ‘Transbordo en Moscú’ (2021). La sèrie, protagonitzada per aquest transsumpte de l’autor anomenat Rufo Batalla, li ha servit per recórrer el segle XX i constatar que «els grans canvis es produeixen de vegades d’una manera imperceptible».

El 2023 va dir que ho deixava, que la seva carrera com a novel·lista havia acabat, i pocs mesos després va reaparèixer amb ‘Tres enigmas para la organización’, desenraonada novel·la d’espies i agents secrets amb vista a la Rambla. «És que tampoc tinc res millor a fer», va dir, sorneguer, quan li van preguntar per aquesta retirada ‘interruptus’.