'Al cante', trencador amb l'artifici flamenc

En la gran majoria de concerts no passa absolutament res que no estigui previst en el guió, res que et talli la respiració, t'ompli el cap d'imatges i idees i t'empenyi a cridar als quatre vents (o sigui, a les xarxes socials) tot el que has sentit. Només per això, l'espectacle Al cante, que van presentar Juan Carlos Lérida i el Niño de Elche al festival Ciutat Flamenco, ja es compta entre els més fascinants i trencadors que ha acollit Barcelona en els últims temps.

El coreògraf i el cantaor s'han aliat per qüestionar la gestualitat que alimenta l'imaginari flamenc, tan artificiós i teatral malgrat ser considerat un art de les entranyes, i l'han armat. Perquè Al cante és una exquisida paròdia que juga amb l'espectador des del minut u, quan el d'Elx engega amb un cante més fals que un disc en viu de Milli Vanilli. A partir d'aquí, qui engega de debò és el públic, que no para de riure davant una infinitat de còmiques ocurrències. El cante entrecortao, el requejío, la mímica ingràvida, la descripció de gestos amb veu robòtica, la repetició infinitesimal del mateix vers... I des de l'infinit, un zapateao còsmic, un cante sense oxigen... La mort i resurrecció del flamenc. I ole-que-ole.

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Al cante té, i perdó pel tòpic, molta conya i molt d'art. És més que un acudit a costa del flamenc. És un espectacle d'avantguarda rematadament col·loquial, exquisit en les formes i implacable en la seva intenció. Lérida fa servir el Niño de Elche com un cantaor androide i es passeja al seu voltant coreografiant l'objecte d'anàlisi, sempre en el tall que uneix i separa desconstrucció i creació. I això eleva la dansa a la categoria de crítica empírica. ¡Visca!

No, en la immensa majoria de concerts no hi passa absolutament res, però després d'enfrontar-te a Al cante ja no pots veure el flamenc amb els mateixos ulls.