El nou 'boom' del cine francès

És un fenomen inèdit a les nostres pantalles. En els últims temps, gran part de les pel·lícules franceses que s'estrenen aconsegueixen elevades xifres de taquilla i es col·loquen als llocs més destacats de recaptació. ¿Quines són les raons d'aquest èxit? ¿Hem superat les barreres culturals que ens separaven de la idiosincràsia gal·la i de la distància que durant molt temps ens va provocar el seu humor?

Avui s'estrena la comèdia dramàtica Hipócrates, l'sleeper de la temporada al país veí, on ja l'han vist gairebé un milió d'espectadors. Es tracta de la segona pel·lícula de Thomas Lilti i el realitzador hi aboca les seves experiències personals en el terreny de la medicina, ambientant la història d'un resident en un hospital asfixiat per les retallades pressupostàries. ¿El seu secret? Saber combinar de forma pròxima i lleugera temes molt seriosos que deixen en l'espectador un pòsit de reflexió. L'eutanàsia, la falta de mitjans sanitaris a causa de la crisi econòmica, la presa de consciència moral enfront de les injustícies o la discriminació racial. «Els espectadors han trencat els prejudicis pel que fa a la procedència dels productes, i França porta implícit un segell de qualitat», explica Enrique González Kuhn, distribuïdor de la pel·lícula al nostre país. «En el mercat internacional, Espanya és coneguda i respectada pel seu cine de gènere, i França s'ha especialitzat en aquest tipus de comèdies socials que toquen temes familiars d'una forma adulta però amb un toc de sentit de l'humor».

La majoria dels èxits corresponen a aquest patró establert. Es tracta de comèdies amb un punt dramàtic que apel·len a la fibra sensible de l'espectador a través de temes socials compromesos tractats d'una manera benintencionada. La immigració (Samba), les diferències religioses i culturals (Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho?), les discapacitats (La familia Bélier) o la intolerància sexual (Guillaume i els nois, a taula!).

En les últimes dècades ja havien triomfat de manera esporàdica alguns títols, des d'Els visitants (1993) fins a Amélie (2001), passant per Los chicos del coro (2004) o la mítica El sopar dels idiotes (1998). Però la pel·lícula que verdaderament va aconseguir trencar barreres va ser Benvinguts al nord, que paradoxalment utilitzava el localisme com a forma de connectar amb un espectador, a priori, coneixedor i còmplice de les particularitats que es mostraven. Acudits de caràcter molt regional sobre les diferències culturals i lingüístiques entre el nord i el sud del país que van adquirir una dimensió molt més universal de la que s'esperada.

Sens dubte una de les grans aportacions d'aquesta pel·lícula va ser la de dilapidar tota una sèrie de prejudicis al voltant del que fins al moment consideràvem com a comèdies de consum intern francès. De manera que es va obrir el camí cap al descobriment i la consolidació del vessant popular de la cinematografia (res d'autors ni de firmes de prestigi), una veta que fins al moment estava inexplorada.

Encara que el verdader boom va arribar amb Intocable, que va capitanejar el box office diverses setmanes consecutives i va convocar a les sales dos milions i mig d'espectadors. «Nosaltres no podíem preveure aquest èxit», diu Eduardo Escudero, un dels responsables de la distribuïdora A Contracorriente, que s'ha especialitzat en el gènere, «però la veritat és que ha obert la perspectiva del nostre negoci. França és un país amb un enorme volum de producció i és font de descobriment».

Notícies relacionades

Thomas Lilti: "El sistema mèdic és defectuós i absurd"

La gala benèfica People in Red és la Met Gala catalana

FENOMEN BOCA-ORELLA / «El comportament d'aquestes pel·lícules a la taquilla és diferent de l'habitual», puntualitza José Tito, director de la distribuïdora La Aventura. «Mentre que la majoria es crema la primera setmana d'estrena, la carrera comercial d'aquests films francesos ha estat condicionada pel boca-orella. Es tracta d'un públic adult, eminentment urbà i que practica el consum escalonat». Un estrany cas: el de pel·lícules que es perpetuen a la cartellera i aconsegueixen un extraordinari rendiment gràcies a la fidelització d'un determinat tipus d'espectador.

Cine que se serveix de la denúncia per transmetre valors que tenen a veure amb la integració social i la comprensió de l'altre. «Conèixer-se, entendre's i estimar-se. Aquest és el lema que semblen transmetre», observa Tito. «I si pot ser de forma lleugera, molt millor, res de drames».