Thomas Lilti: "El sistema mèdic és defectuós i absurd"

Abans de dedicar-se professionalment a fer pel·lícules, Thomas Lilti va passar uns quants anys estudiant medicina i exercint-la en hospitals. El seu segon llargmetratge, Hipócrates, rememora aquells anys per meditar sobre el sistema mèdic actual.

-És una pregunta òbvia: ¿què és abans vostè, cineasta o metge?

-Fins que es va estrenar Hipócrates seguia sent sobretot un metge. Entre les meves dues pel·lícules he seguit fent reemplaçaments regularment encara que ja em guanyava la vida escrivint guions. Provinc d'un ambient sociocultural que dóna molta importància als estudis. Des de molt jove jo volia fer pel·lícules, però el meu pare és metge i no em vaig atrevir a oposar-me als seus plans i els de la meva mare respecte al meu futur.

-¿En què s'assembla la seva experiència com a metge resident amb la de Benjamin, el protagonista de la pel·lícula?

-Hipócrates és una pel·lícula autobiogràfica però no una història real. Defineixo Benjamin com un àlter ego fictici, i he volgut usar-lo per reflexionar sobre l'estructura i el funcionament dels hospitals. Com ell, vaig patir un procés de pèrdua de la innocència, encara que més tard que ell. Als 30 em vaig adonar que havia experimentat coses que no havia arribat a pair, i que aquelles coses potser explicaven per què m'havia allunyat de la medicina.

-¿Quines coses?

-Vaig cometre un error mèdic. Més complex que el que apareix en la pel·lícula, i mai confessat. El jurament hipocràtic es basa en dos pilars: el primer és el compromís de cuidar tots els pacients. El segon és el secret mèdic. I aquell secret és problemàtic: existeix per protegir els pacients, però a la pràctica genera certa sensació d'impunitat. La confidencialitat serveix al metge per ocultar els seus errors i protegir-se.

-És a dir, que el problema de fons és un sistema mèdic defectuós.

-Defectuós i absurd. Albert Camus va dir que una societat es jutja per l'estat de les seves presons, i jo crec que aquesta afirmació també és aplicable als hospitals. Tenen el llast de problemes com el nepotisme i el corporativisme, i el de l'excés de burocràcia i jerarquia. I qüestionar el sistema és complicat perquè totes les parts tenen els seus motius. És lògic, per exemple, que el director d'un hospital pensi a estalviar diners, però per un altre costat un hospital públic no té per què ser rendible.

-De totes maneres, i com demostra l'envellit edifici on transcorre l'acció, sense diners un hospital no pot funcionar bé.

-Cert. Però els fons haurien de provenir de la inversió, no de l'estalvi. Els hospitals francesos estan absolutament mancats de mitjans, alguns són llocs ruïnosos. Els funcionaris estan terriblement mal pagats, i el 30% dels metges que treballen en el sector públic són estrangers extracomunitaris tractats com mera mà d'obra barata.

Notícies relacionades

'Hipócrates', avatars d'un metge resident

El nou 'boom' del cine francès

-¿Diria que és una pel·lícula política?

-Més aviat una pel·lícula ètica. Em pregunto, ¿com ha de tractar un hospital els avis i els malalts terminals? ¿No hi hauria d'haver més transparència respecte als errors mèdics? No he construït la pel·lícula com un pamflet, però si em truquen demà per participar en una comissió sobre la reforma del sistema sanitari, hi vaig segur.