L’angoixa sense fi d’Ansu Fati: de nou amb les maletes a la mà

Ansu Fati torna a fer les maletes, ara camí de Mònaco, un principat on el futbol és gairebé anònim a la recerca d’una redempció que no va tenir a Brighton. Ansu, amb 22 anys, recorrent un camí que va traçar fa un any camí de la seva resurrecció futbolística. Però no es va donar en la Premier.

Ni tampoc abans va reaccionar amb Xavi, que ja no va poder disposar d’aquesta versió creativa i diferent del que el gol era part del seu cognom. Ni tan sols Flick, especialista a recuperar cossos debilitats en temps rècord (Pedri n’és el millor exemple), o instal·lar-se en la ment d’altres jugadors, com Raphinha, per obrar mutacions prodigioses, ha pogut estroncar la malmesa figura d’Ansu.

Una figura malmesa físicament. I danyada, sobretot mentalment, castigat de manera terrible per tanta lesió –aquest genoll esquerre el va obligar a visitar fins a quatre vegades el quiròfan, una de les quals en secret– que els seus músculs s’han esquerdat. Es mira a si mateix i no es reconeix.

Hi va haver un temps, i no fa tant, que Ansu era el remei, no només esportiu sinó fins i tot comercial, a la traumàtica marxa del millor jugador de tots els temps de la història del Barça. Amb ell, el futur tenia molt bona pinta, bressolat per un vell Camp Nou que es va enamorar d’un davanter astut i clarivident, capaç d’enfocar la porteria amb encert. Però per no tenir, Ansu no va tenir ni present. Va ser breu. Massa breu.

Va durar un sospir, sense temps ni tan sols per celebrar la seva arribada. Trencat el genoll contra el Betis (novembre 2020), també va quedar trencar el seu camí, que havia de ser esplendorós, transformat en la bandera del Barça post Messi. Bandera que ara enarbora Lamine Yamal, el jove que coincidint amb la seva majoria d’edat –el 13 de juliol– heretarà aquest ‘10’, un dorsal ple de màgia. I, alhora, un dorsal maleït des del dia en què Leo, i molt a desgrat seu, va haver d’agafar un avió que no volia, rumb a París.

Aquí es va quedar llavors Ansu. Però no va poder disfrutar de la seva nova condició d’ídol blaugrana, ja que va traçar una ruta plena de circumstàncies adverses, que el porta a ser emigrant de la pilota. Va a la recerca de ser qui va ser –un jugador lluminós, astut, diferent i amb gol, molt gol–, torturat per aquest record que no li permet avançar.

Un jugador invisible

Ni a Barcelona, on ha tingut dos entrenadors tan diferents entre si com Xavi i Flick que han coincidit, no obstant, que no hi havia espai per a ell. Ni lluny de casa seva. «Si es vol quedar aquí, el cuidarem», va dir l’alemany el mes de gener passat quan va buscar refugi a Anglaterra. Ara mira de demanar asil a Mònaco, un país on el joc més important no és el futbol.

Però el que necessita Ansu és sentir-se futbolista en tota la seva extensió. Fugir de la banqueta, aquest territori que el crema, li provoca reaccions que no se li coneixien, com aquella tarda davant el Celta quan tip d’escalfar-se i sense que Flick ni el mirés es va treure enutjat el peto de suplent. I es va amagar al lloc dels secundaris donant puntades de peu, fart de ser invisible per al tècnic alemany.

Tan invisible que des del gener –mercat d’hivern en què va decidir quedar-se sabent que no seria ni peça de rotació– només va jugar quatre minuts en la Champions (i ja amb el 4-0 al Dortmund a Montjuïc), 28 en la Copa (Barbastre) i 107 en la Lliga (62 davant el Mallorca i 45 contra el Valladolid). És a dir, escorrialles.

Una misèria per a algú que va arribar a ser la solució d’aquell depressiu Barça –era el Lamine de l’època– i ara, en canvi, és tot un problema, entossudit com està el club perquè trobi lluny del nou Camp Nou la continuïtat, el ritme i el ‘feeling’ del davanter que va ser, perquè no és cap veterà. Continua sent jove i té temps. Encara té temps, per molt que se li vagi escolant dramàticament durant els últims anys.

Però al Barça s’ha transformat en un problema i, a més, d’enorme calat econòmic perquè té salari del que havia sigut –estrella– i ara no es pot assumir, atesa la seva condició de sisè davanter, ja que Lamine, Lewandowski, Raphinha, Ferran Torres i fins i tot Pau Víctor estaven davant seu. Molt per davant.

Ansu, mentrestant, va recollir fa setmanes les seves coses de la taquilla de la ciutat esportiva del Barça a Sant Joan Despí, ultimant ja la seva nova migració, intentant adaptar-se a la seva nova realitat. La realitat d’un jugador que quan tenia 17 anys va arribar a un valor de mercat, segons Transfermarkt, de 80 milions d’euros. I amb 22, amb prou feines és de cinc. Però no hi ha més angoixa per a ell que saber que no és Ansu Fati. El seu últim gol com a blaugrana va ser a Balaídos. Data del 4 de juny del 2023.

 

Notícies relacionades

Piqué i Andorra, parella feliç

L’Atlètic guanya el Botafogo amb un gol de Griezmann però queda eliminat