Pujant esglaons

Aquest mes de març han acabat la gira de tres concerts per Europa. Era part del premi per guanyar Oh happy day. I ara esperen amb il·lusió contagiosa la sortida del seu primer disc, Som In Crescendo. Un títol d'autoafirmació: In Crescendo és el nom d'aquesta jove formació de Granollers. In crescendo ha sigut l'evolució de la seva curta i intensa carrera: es va crear per presentar-se al concurs. L'àlbum es publica aquest cap de setmana en exclusiva amb EL PERIÓDICO (als quioscos, per 9,95 euros i el cupó del dia).

El compacte comença força potent: amb la versió que van fer a la gala final del tema Payphone, de Maroon 5 (la peça que trien per abordar en acústic a EL PERIÓDICO). Quan la van interpretar a la gala, Guille Milkyway, el jurat més pop, els va comparar amb Ferran Adrià per la seva capacitat de fer música «per a connaisseurs [experts]». Van ser els clars vencedors, amb el 50% dels vots.

Bany de realitat

«Ens vam quedar catatònics», diu l'expressiva Maria Rosa Rodríguez. «Tot el treball de tres mesos es resumeix en aquell moment», afegeix Miquel Fernández. «Ens va costar creure'ns-ho. No teníem contacte amb el públic. No el vam tenir fins que vam fer el primer concert. No sabíem que teníem tant de suport. I recordo com em va impressionar que en el primer bolo una nena vingués amb la seva gorra perquè l'hi firmés», riu Elsa Hackett. «Ha sigut un camí que va néixer del no-res i tot el que s'ha anat posant en marxa ha anat ¡in crescendo!», es congratula Miquel Fernández (musicòleg i professor de música de secundària), que completa el trio que s'erigeix com a portaveu per a l'entrevista.

El disc Som In Crescendo conté els temes que van fer al programa, com la seva arriscada versió de Que tinguem sort, de Lluís Llach; Sortir per la finestra, de Marc Parrot (comptant un altre cop amb la seva col·laboració); i la nana Cancó de bres per una princesa negra, d'Antoni Rodríguez Sabanés: ni més ni menys que el pare de Maria Rosa Rodríguez.

«Lluís Perez [el director musical de la formació] em va demanar si ell podia fer un arranjament per a una de les gales i si jo la volia cantar com a solista -relata ella-. L'havia interpretat moltes vegades a Mallorca.  Jo sóc d'allà. Vaig venir a Barcelona per estudiar Psicologia. Aquí em vaig unir al Cor Albarada de l'Agrupació Cor Madrigal i em va sorprendre comprovar que aquesta peça formava part del repertori habitual. I recordo com se li va il·luminar la cara al pare quan li vaig dir el que anàvem a fer amb la seva peça». «És molt bonic incloure aquesta partitura més tradicional ¡i demostrar que el cant coral té hits com el pop!», exclama, feliç, Hackett.

L'àlbum incorpora dues cançons que no van interpretar en el concurs. «Ens feia il·lusió demostrar que tenim ganes de continuar avançant», explica Rodríguez. Es tracta de That lonesome road, la primera que van cantar junts, i Puff era un drag màgic, «que ens connecta amb la infància», afegeix.

Emoció i memòria

Rodríguez, que dirigeix una coral per a gent gran, assegura que «des del món de la psicologia s'ha comprovat el vincle directe de la música amb l'emoció. Es queda guardada en parts del cervell i és capaç d'activar moltes zones, i no només perquè s'arxiva en la memòria -afegeix-. Hi ha gent amb Alzheimer que recupera records a través de l'emoció que els suposa escoltar temes que els van marcar des de la infància».

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

 

A més, ha treballat en un projecte d'estimulació musical en nens, que els prepara per a qualsevol classe d'aprenentatge. «Els dracs viuen per sempre/ però els nens és fan grans», diu la lletra de Puff. La màgia de la música traspassa qualsevol edat.