AMB VEU PRÒPIA

Jorge Herralde: "La feina d¿editor és la més estimulant del món"

Sisena i última entrega de la sèrie d’entrevistes amb personalitats de la societat catalana en col·laboració amb Catalu-nya Ràdio, que les emet íntegrament a la seva web.

10
Es llegeix en minuts
JOSEP MARIA MARTÍ FONT

Jorge Herralde va néixer a Barcelona el 1935 en una família mixta, com tantes: per un costat un cognom de robusta arrel castellana i, per un altre, una branca catalanista i culta. Va fundar l’editorial Anagrama el 1969 amb un propòsit molt militant: la difusió de les idees d’esquerres, de totes les esquerres d’aquell moment, que eren moltes. Amb el temps –i la seva dedicació, coneixement i instint– l’editorial s’ha convertit en una icona cultural i en una referència literària indefugible. El 2010 va anunciar la seva jubilació a cinc anys vista. Li queda, doncs, un any. Per l’energia que desplega, es fa difícil creure-ho. 

De la guerra civil en recorda els bombardejos i l’estada a Caldes de Montbui. «Tinc un record com de gran llibertat, de viure enmig del camp». Va estudiar a la Salle Bonanova, amb companys com Luis Goytisolo, Xavier Corberó i Jacinto Esteva. Ja a la universitat va estudiar enginyeria per un cert impuls familiar, «però d’una forma accidental», precisa. «A mi, el que més m’agradava era la literatura i la història. Ja de petit era lector omnívor». 

La seva primera fantasia editorial se la va plantejar amb el seu amic Carlos Durán, el pare del qual era l’enquadernador i amic de José Manuel Lara i de José Janés. «Quan anava a casa seva, travessàvem el saló, amb la llar de foc i dues butaques on s’asseia el pare de Carlos amb Lara o amb Janés. Mai junts. Allà vaig entendre el que era ser un editor, com organitzaven les col·leccions i l’emoció artesanal de cuidar un llibre en tots els seus aspectes». Després de diversos projectes no nats i uns anys treballant a la fàbrica paterna, «una mica de cos present i ment absent», es va llançar a crear Anagrama.

El 1969 va treure el seu primer llibre: El oficio de vivir, de Cesare Pavese, al qual el va seguir el Baudelaire de Jean-Paul Sartre. Publicava assajos i llibres polítics sobre una àmplia paleta de l’esquerra radical. «Va ser possible gràcies a Fraga, que, tot i ser un personatge funest, va fer la llei del 1966 que obria certes fissures». El primer any la censura es va carregar 60 o 70 coses proposades (les «desaconsellava»). «Hi havia temes tabús, com el Maig del 68, la Revolució Xinesa, la Revolució Cubana i, naturalment, la República».

El 1970 van sortir els Cuadernos Anagrama, definitoris de l’editorial; «una col·lecció que m’encantava, que tenia una dotzena de sèries dirigides per gent com Eugenio Trías o Joaquim Jordà. Se’m va acudir que hi havia milers de premis de novel·la però cap d’assaig i vaig crear el premi Anagrama, les bases del qual contenien una frase clau, la frase ideològica: ‘El jurat preferirà les obres d’imaginació crítica abansque les merament erudites’. Dit d’una altra manera: assaig creatiu versus la llauna de tesi». 

Aprendre exercint

Va aprendre l’ofici d’editor a mesura que l’exercia, de manera autodidacta. Va participar en la creació de Distribuciones de Enlace, «una idea fantàstica que va reunir vuit editors, tots d’esquerres, cada un amb les seves modulacions, i tots més aviat d’avantguarda cultural, per crear una distribuïdora comuna i una col·lecció de butxaca comuna també. Hi havia una concentració de talent editorial notable, hi eren Carlos Barral, Josep Maria Castellet, Alfonso Carlos Comín; Beatriz de Moura, Esther Tusquets; Paco Fortuny de Fontanella i la gent de Cuadernos para el Diálogo, que era l’única de Madrid». Eren els anys de la Gauche Divine, que Herralde defineix citant Gabriel Ferrater. «Érem partidaris de la felicitat i de l’hedonisme, de passar-ho bé i no prendre’ns seriosament; treballar molt seriosament sense prendre’ns-ho seriosament. Una cosa fonamental i realista. Vaig ser soci fundador del Bocaccio. Allà ens trobàvem tots i hi havia una claríssima divisió d’espais; la part de dalt, on anàvem a parlar, i la part de baix, on es ballava. Es conspirava amb tota impunitat, per dir-ho així. Van ser anys molt interessants».

Mor Franco, tot canvia

Va morir Franco, va arribar la democràcia i va canviar el paradigma. «A finals de la dècada del 1970, quan es produeix el fenomen del desencant, vaig publicar un llibre que és un document de la realitat i l’imaginari d’una època fantàstica: Los partidos marchistas, sus horizontes y sus programas, on surten més de 30 partits polítics d’esquerra. Només de trotskistes, n’hi havia quatre; maoistes, tres o quatre, i així una llista interminable. Es produeix també el desencant del Maig francès, el d’Itàlia i el d’Alemanya, on l’esquerra extraparlamentària entra en crisi i sorgeix la deriva, cosa que es va conèixer com la banda Baader-Meinhof. La joventut revolucionària es desil·lusiona, creu que no hi ha sortida i, entre l’heroïna o anar-se’n a l’Índia, molta gent, la més activa, es desmobilitza».

Assegura –«amb xifres de magatzem»– que el 15 de juny del 1977, amb l’elecció d’Adolfo Suárez, es van deixar de vendre llibres polítics i d’assaig. «Per Anagrama va ser una sacsejada gairebé pitjor que la censura franquista. Per sort ja teníem dues col·leccions inserides en la sensibilitat de l’època: Contraseñas, dedicada al Nou Periodisme: Tom Wolfe, Hunter Thompson, temes de drogues, amb portades molt colpidores, i La educación sentimental: dedicada al feminisme, món gai, vida quotidiana, sexualitats extremes, que tenia molt bona acollida». 

Per acabar-ho d’adobar, gairebé fa fallida Distribuciones de Enlace perquè moltes de les editorials que la formaven se centraven en el terreny polític. «Van ser dos anys duríssims. A finals dels 70 Anagrama estava pràcticament en fallida. El panorama era ombrívol, per dir-ho suaument, però jo tenia tota la il·lusió de fer aquesta feina, que per mi és la més estimulant del món. Llavors se’m va acudir ampliar el camp de la narrativa. De fet, el meu projecte editorial era literari, però la passió política i la passió cinèfila havien allunyat la narrativa, que es considerava com una cosa petitburgesa, de forma molt sectària, s’ha de dir».

El 1981 Anagrama treu la col·lecció Panorama de Narrativas, dedicada a autors estrangers. «Molts eren desconeguts o gairebé desconeguts, però singulars i interessants, i també en això ens van acompanyar lectors fidels. Vam començar amb Jane Bowles, Grace Paley, Thomas Bernhard i vam tenir sort, tot i que s’ha d’estar preparat. Va sortir bé la jugada d’intentar ressuscitar Patricia Highsmith com a autora literària, perquè havia estat publicada a Espanya però en col·leccions de quiosc, mal traduïda. La vam publicar juntament amb grans escriptors i de seguida es va crear com un club de fans». 

I llavors va arribar La conjura de los necios, de John Kennedy Toole. «Vaig rebre el catàleg de la Louisiana University Press que només feia no-ficció. Hi havia una presentació de Walker Percy, gran novel·lista nord-americà aquí poc conegut, en què explicava com va entrar al seu despatx una senyora amb un totxo de mig quilo de paper i li va dir: ‘Aquesta és l’obra mestra del meu fill, que s’ha suïcidat i no ha pogut veure-la editada’. Percy la llegeix, queda enlluernat i en fa un pròleg. La vaig contractar per molt pocs diners i en vam fer una tirada de 2.000 exemplars. Va ser un èxit immens que encara dura. Podria ser el long seller més gran de tota la història si exceptuem la Bíblia i algun més, perquè se segueix venent. Entre el bloc Highsmith –cinc o sis llibres– i La conjura... ens va donar una irradiació tant econòmica com de presència a totes les llibreries que el vell [Juan Manuel] Lara va batejar com la pesta groga [en referència al color de les portades d’Anagrama]. Això ens va permetre publicar llibres arriscats però que algun va ser un gran èxit. Per exemple Bella del señor, un llibre de 800 pàgines d’un escriptor francès mort i desconegut». Un altre gran èxit va ser Charles Bukowski –«un autor de fulla perenne, que passa de generació en generació»– de qui ha publicat tota la seva obra. 

La mina dels britànics«El mercat del llibre va començar a obrir-se en la dècada dels 80, perquè abans era molt petit. Com deia Carmiña Martín Gaite, ‘entre nosaltres mai parlàvem de diners’, però era perquè no n’hi havia de diners». Herralde va descobrir llavors una altra mina, la nova narrativa britànica, amb escriptors molt importants per a Anagrama com Martin Amis, Ian McEwan i Julian Barnes. «Cap gran editorial hi estava interessada, cosa que em permetia pagar avançaments de 250 o 300 dòlars. I així va començar la love story amb aquesta generació». També publica grans autors americans i en rescata alguns de mal publicats, com Norman Mailer. «Mailer és una mica com Martin Amis, té llibres fallits, però és un grandíssim escriptor i quan l’encerta, que és sovint, és boníssim. Era una assignatura pendent. A Tom Wolfe el vaig publicar de forma fidel i entusiasta amb resultats no gaire bons. El nou periodisme mai s’ha venut gaire, ha tingut molt prestigi entre poca gent. Però quan vaig publicar la seva primera novel·la, La hoguera de las vanidades, va ser un gran èxit». 

Finalment fa la gran aposta per la narrativa en castellà. «Animat per l’èxit de Panorama de Narrativas i amb l’editorial estabilitzada econòmicament després de 12 anys entre la precarietat i la crisi, veig que sorgeix una nova narrativa espanyola que explica coses i amb gent que està molt bé. Els primers símptomes podrien ser el primer Javier Marías, el gran boom d’Eduardo Mendoza amb La verdad sobre el caso Savolta, el primer Juanjo Millás..., però que encara no se’ls fa gaire cas». Crea el premi Herralde de Novel·la i en la primera edició s’hi presenta Álvaro Pombo, que hi envia dues novel·les. «El va guanyar i també va quedar finalista. El segon any va ser Sergio Pitol, amb una novel·la estupenda que es titulava Eldesfile del amor, i el finalista, Javier Tomeo. L’han guanyat Félix de Azúa, Javier Marías, Vicente Molina Foix, Justo Navarro...».

A finals dels 80 comença el que Herralde defineix com «la hiperconcentració de grans grups, l’auge dels agents literaris i la bombolla, amb el que això significa de trànsit d’autors d’un lloc a l’altre». El fenomen l’afecta i provoca la sortida d’alguns dels seus autors fetitxe com Javier Marías o Enrique Vila-Matas. «Anagrama s’havia estabilitzat des d’un punt de vista financer i podíem pagar avançaments elevats, no animalades, però bastant elevats. És a dir, que als autors la fidelitat tampoc els era costosa, en la majoria dels casos. Vam aguantar durant molts anys. Vila-Matas venia poquíssim els 20 primers anys, però quan va començar a vendre, l’observatori dels grans grups... ¡bang!; el padrí. Li fan una oferta impossible de rebutjar. No té res a veure amb la recuperació del que s’ha invertit sinó a penjar-se en el trau el glamur d’aquest o aquell escriptor. La casuística és variada. Una llei general són els diners, però també hi ha la qüestió personal. També, algun d’aquests escriptors són de triomf tardà o viscut com a tardà. Marías comença a publicar el 1971 i triomfa el 1992 amb Corazón tan blanco. Igual que Vila-Matas, que deia ‘sóc Dalí, sóc Duchamp’ al restaurant Giardinetto amb moltes copes, però venia 2.000 exemplars i així s’hi va passar 30 anys. L’efecte de triomf tardà pot provocar alteracions psicosomàtiques molt respectables».

Notícies relacionades

Qui no l’abandona és Roberto Bolaño, que fins i tot es converteix en un autor pòstum amb el seu 2666. «Se sentia un noi Anagrama perquè aquí hi publicaven des de Marías i Vila-Matas, que li agradaven, fins a Nabokov, George Perec o Rodolfo Wilcock, un escriptor que li agradava molt. Em va enviar Estrella distante, una petita obra mestra, i aquí comença la nostra història. A partir d’aquí vam publicar tota la seva obra. Amb Los detectives salvajes va guanyar el nostre premi i el Rómulo Gallegos, i li canvia la vida. No va morir en la misèria com deien els amants de mites. Li publicàvem cada any un llibre, perquè era fetitxista de les llistes, com el seu adorat Perec. Hi havia una llista d’Anagrama, el Club dels 10: autors amb 10 o més títols a Anagrama. I ell deia: ‘Jo vull ser molt aviat en aquesta llista’. I hi va ser».

La tardor del 2010 Herralde va anunciar que al cap d’un lustre es jubilaria. L’any que ve farà 80 anys i deixarà l’editorial en mans de la italiana Feltrinelli, «una màquina cultural que manté la idea que s’ha de fer tot el possible perquè la societat millori culturalment i políticament». No llegeix llibres digitals sinó manuscrits. «Jugar a fer de futuròleg és insensat, perquè les mutacions són tan bèsties... Suposo que el llibre tradicional perdurarà en un mercat encongit. ¿Com d’encongit?, és difícil de saber».