Retro i actual Russian Red

Lourdes Hernández, més coneguda pel seu àlies artístic de Russian Red, va visitar ahir el festival Jardins de Pedralbes per presentar -per tercera vegada a Barcelona, després del festival BCN Live! i una actuació a Barts- Agent Cooper, el seu disc per a més glòria de 10 homes que l'han marcat; 11, si comptem el del personatge de Twin Peaks que dóna títol a la col·lecció.

Al contrari que al BCN Live!, on va oferir tot just un breu showcase, va actuar amb el seu propi disseny escènic, tan senzill com efectiu: el seu àlies en rètol de color canviant sobre diversos panells de llums que s'encenien rítmicament per accentuar moments d'una o una altra cançó. Amb ella, músics habituals: Brian Hunt (baix, cors), Juan Diego Gosálvez (bateria, teclats) i David Tuya (teclats, guitarres, cors).

TREBALL RÍTMIC / Si en el disc, Agent Cooper sembla retre homenatge per moments a la new wave dels 80, amb moments de pop dramàtic que fan pensar en Cyndi Lauper, en directe els temes poden adquirir matisos més actuals, gràcies sobretot a les aportacions de Gosálvez, que encara el seu treball rítmic amb la sofisticació d'un Jamie Smith (el maquinetes de The xx).

Lourdes va arrencar amb Neruda, poeta inspirador per a ella, per després homenatjar Stevie J, és a dir, Stevie Jackson, el músic de Belle and Sebastian que va gravar amb ella Fuerteventura, el seu disc del 2011. Precisament d'aquest va recuperar a continuació Everyday everynight, retocada amb els citats afegits sintètics. Més clàssiques van sonar I hate you but I love you, Casper («hi ha un fantasma per aquí, pel palau, i potser col·laborarà en el pròxim tema», va avisar l'artista) i la molt Belle and Sebastian The sun the trees.

Notícies relacionades

Paul Anka: "Canto per al públic que va créixer amb mi"

Savall reviu el Schuman líric

 

Les curiositats van arribar en la recta final, amb la seva versió de Bitch, de Meredith Brooks; Loving strangers, d'Habitación en Roma, i una Cigarettes amb l'afegit de Brian (que recolza Lourdes des dels seus començaments maqueters) a les veus. Va ser una de les poques referències a I love your glasses (2008), tot i que potser continua sent el seu millor disc.