Paul Anka: "Canto per al públic que va créixer amb mi"

L'autor de clàssics de l'era del guateque com Diana, You are my destiny i Put your head on my shoulder, i responsable del text anglès de My way, se sumarà dijous (22.00 h) al programa del Festival de Pedralbes.  Encara que en els últims temps se l'ha vist, i en molt bona forma, a Cap Roig, aquest és el seu retorn a Barce-lona al cap de més de cinc dècades.

-Els arxius diuen que només ha vingut a cantar a Barcelona una vegada, el 1962, al vell Palau d'Esports. ¿Ho pot confirmar?

 

-Sí, és així, encara que fa pocs anys vaig tornar per fer una actuació privada en una festa corporativa, de la companyia aèria Delta Air Lines. Quan vaig venir per primera vegada, el 1962, estava en la meva primera etapa com a artista, enmig de tota aquella excitació juvenil. Ho vaig fer tan bé com vaig poder i recordo un públic molt apassionat. Llavors tot era diferent, és clar. Ara tinc una obra llarga, el públic és gent crescuda i aquesta és una gira controlada. En aquella època hi havia histèria en els recitals, i no era fàcil comportar tot allò sent tan jove.

-La seva carrera va començar directament amb un èxit, un número u, Diana, el 1957. ¿Una prova dura per a un noi de 16 anys?

-Crec que és millor tenir un hit de jove que de vell, quan ja no tens tant futur (riu). Les coses van anar així, i vaig tenir sort perquè abans, als anys 50, no hi havia tanta pressió mediàtica i un cantant tenia més oportunitats per aprendre a ser millor. Ara t'observen tota l'estona i és més difícil. Així que prefereixo haver començat aviat.

-Va compartir escenari amb Buddy Holly, però vostè no era exactament un cantant de rock'n'roll.

 

-M'encantava, però em vaig adonar que aquell no era el meu lloc. Buddy era amic meu. Tenia un altre estil, rocker i basat en la guitarra, i jo feia cançons d'amor, sempre amb la màxima honestedat i integritat. Vaig compondre per a ell, amb la guitarra, It doesn't matter anymore, que va ser el seu èxit pòstum. M'agradava el rock'n'roll, però estava més influït per Las Vegas i el Rat Pack. Volia ser com ells. Després, van aparèixer els Beatles i van canviar el panorama de la música.

-¿Es va sentir amenaçat pels Beatles i la British invasion?

-No, em vaig sentir molt feliç amb tot allò, i li diré per què. En aquella època, la majoria dels cantants no componien, i els Beatles, sí. Jo tenia aquell aspecte de noi guapo, però realment el que m'interessava era la música, i escriure; havia estudiat periodisme al Canadà. Quan em vaig trobar amb els Beatles em van dir: «Ets un model per a nosaltres, perquè escrius les teves cançons, les produeixes i les cantes». A partir dels Beatles, es van imposar els artistes que componien. No em vaig sentir amenaçat perquè els Beatles van obrir la finestra. Abans es criticava els nois que fèiem les nostres cançons. Sí que vaig passar un període baix, però una mica més tard, el 1966, 1967, abans de My way.

-Una cançó francesa que no es va limitar a traduir, sinó que la va convertir en una composició nova.

-Exactament. Jo vaig viatjar molt per Europa: França, Itàlia, Espanya... Vaig ser a Mallorca. I un dia vaig sentir una cançó a la ràdio que em va cridar l'atenció. Molt ràpidament vaig contactar amb els que en gestionaven els drets i vaig firmar un contracte d'un parell de pàgines per fer la meva versió. Més endavant, em vaig trobar amb Sinatra, a qui no veia des de feia anys. Vam dinar, i em va dir: «Mira, he pres la decisió de deixar el show business; estic cansat, però vull fer un àlbum més amb Don Costa». De tornada a Nova York, vaig seure, a la una de la matinada, vaig tocar la cançó al piano, i vaig treure la màquina d'escriure dels meus temps d'estudiant de periodisme, i vaig pensar com escriure una cançó sobre ell, metafòrica, utilitzant el seu llenguatge. «And now, the end is near...» Vaig acabar a les cinc de la matinada, li vaig trucar per dir-l'hi i ens vam citar a Las Vegas. L'hi vaig tocar i em va dir que li encantava. Temps després em va trucar des de Los Angeles: «kid», sempre em deia així, «escolta això», i em va posar My way. Em van caure les llàgrimes.

-Sinatra no era compositor. ¿Però era igualment un artista?

 

-Sí, era l'excepció a la regla. Quan va aparèixer, als 40, tenia un gran estil, i en va seguir tenint més tard, quan va aparèixer Elvis Presley i tot. Va ser un artista increïble al llarg de les dècades.

-Després de publicar Duets, s'ha vist involucrat en un altre disc, el de Michael Jackson, Xscape, que rescata una peça seva del 1983.

 

-Sí, Love never felt so good, que ha estat número u en 50 països, cosa que em fa sentir orgullós. També ha sonat a Espanya, ¿oi? L'he inclòs en els concerts d'aquesta nova gira. Però em prenc les coses amb calma. Tinc previst fer un disc amb cançons noves l'any que ve. Però ara surten molts discos i grups nous, i jo no formo part de tot això. Jo canto per al públic que va créixer amb mi.

Notícies relacionades

Retro i actual Russian Red

El festival d'estiu de la Costa Brava que tindrà com a escenaris l'Escala i les ruïnes d'Empúries

-¿Aquesta complicitat generacional és el seu motor per continuar?

-Faig gires per tot el món i el públic ve, actuo on em ve de gust, i quan veus la reacció de la gent trobes la motivació per seguir. Em dóna molta energia. Quan acabo una gira ja estic esperant la següent. Aquest és el període més especial de la meva vida.