Hugh Jackman: "M'agradaria llegir la ment dels altres"

Canta, balla, actua, sap fer anar armes i seduir les dones amb una gran habilitat i precisió. I, per si no fos prou, Hugh Jackman (Sydney, Austràlia, 1968) té un físic escultural (1,90 metres d'altura) i un extraordinari carisma, la fórmula perfecta per convertir-se en estrella del món de l'espectacle. Una estrella que brilla amb la mateixa intensitat tant a l'escenari com al davant de la càmera, i ho fa amb tanta passió que és impossible treure-li els ulls del damunt. Ara es torna a ficar en la pell de Lobezno en la nova entrega de la saga dels superherois de la Patrulla X de la factoria Marvel, X-Men: días del futuro pasado, on amb el seu espectacular físic i una imponent energia unirà les seves forces amb les del grup de personatges amb ­superpoders per lliurar una dura ­batalla per la su­per­vivència de ­l'espècie humana. Ens citem amb ell a la ciutat de Nova York i, com sempre, ens conquista ràpidament per la seva simpatia i la seva professionalitat.

-¿Què destacaria d'aquesta nova entrega de X Men, comparada amb les anteriors?

 

-El millor d'aquesta entrega, segons la meva opinió, és l'extraordinari repartiment d'actors que inclou. La història és molt intel·ligent, sens dubte la més gran i dinàmica de totes, i la música també és fabulosa.

-¿Com ha sigut aquest retorn al passat amb aquest extraordinari repartiment i companys d'equip i la dinàmica entre els actors veterans i els que s'han incorporat a aquesta ­saga?

-Ha sigut com tornar a casa i trobar-te amb la teva família (riu). Ian (McKellen) i Patrick (Stewart) havien d'anar a treballar en una obra de tea­tre a San Francisco i per això Bryan (Singer) [el director de la pel·lícula] va decidir que rodéssim les escenes del futur al principi. Aleshores ens vam ajuntar amb Halle (Berry), que estava embarassada, i va ser una trobada meravellosa. El pas d'una generació a l'altra, en aquesta escena estupenda entre Patrick Stewart i James Mc­Avoy, va ser molt intens. Era el primer dia de rodatge de James i tots vam pensar, '¡quina manera d'estrenar-se!', amb un pes pesant de l'actuació com és Patrick, però James ho va clavar, ens va deixar a tots impressionats. La resta del repartiment d'actors més joves és igualment impressionant, són tots superestrelles del cine, com el cas de Jennifer Lawrence i Michael Fassbender, i el millor de tot és que es porten molt bé entre ells, un factor que va fer que el rodatge, malgrat la seva intensitat, fos distès i hi hagués espai per fer bromes. Va ser com fer dues pel·lícules diferents en una, i jo vaig tenir la immensa sort de treballar en totes dues.

-¿Què destacaria d'aquests dos ­últims actors que ha esmentat, ­Jennifer Lawrence i Michael Fassbender?

 

-Jennifer és una força de la naturalesa per la profunditat i la vulnerabilitat de la seva actuació en la pantalla i per la seva capacitat dramàtica en qualsevol tipus de paper i gènere de pel·lícula, però sobretot per la seva autenticitat. No oblidem que va ocupar la portada de la revista Times com la persona més influent del planeta, fins i tot al davant del primer ministre britànic, David Cameron, però tot això no l'afecta, és una dona molt segura de si mateixa i molt lleial amb la seva família i els amics. Michael és un fenomen com a persona i actor, no es cansa mai. De tot el nostre equip, era el que més hores passava assajant o fent el que fos, té una energia envejable i això es nota a la pantalla.

-¿Vostè tampoc es queda enrere desprenent energia. Quin és el seu règim quan s'ha de preparar per interpretar Lobezno?

 

-És difícil començar de zero, per això acostumo a mantenir-me en bona forma física tota l'estona, però unes setmanes abans de començar el rodatge tinc l'hàbit d'entrenar-me amb pesos, una hora al matí i 45 minuts a la tarda. Faig molta bicicleta, vaig a tot arreu en bicicleta, i també ballo i surto a córrer, a més, tenint fills petits a casa, acabes fent molt d'aeròbic (riu).

-A la pel·lícula, el seu personatge de Lobezno diu que la paciència no és el seu punt fort. ¿Té paciència a la vida real?

 

-Sóc bastant pacient, sí, i aguanto molt, però quan ja no puc més, exploto com una olla a pressió (riu)

-¿Què el fa explotar?

 

-Aguanto bastant, però les coses més simples i quotidianes són les que em treuen de polleguera, això i els nens. És increïble com els nens són capaços de prémer el botó perquè esclatis (riu).

-¿Li agradaria tenir algun poder per vèncer això o altres coses?

 

-Sí, m'agradaria ser capaç de llegir la ment dels altres.

-Així també podria saber si aquest serà el seu últim X-Men…

 

-Entre altres coses…, però des que vaig fer X-Men 2 he pres la decisió de no pensar en això fins que no sàpiga qui és el director o hagi llegit el guió. Per a mi és molt important que el personatge agafi una nova direcció, perquè té moltes possibilitats. No el faré pel fet de treballar en una altra entrega, respecto molt els fans de la saga i els vull oferir el millor. Ara mateix estic treballant amb Jim Mangold en el pròxim Lobezno i estic molt content de com van les coses.

-Aviat tornarà als escenaris de Broadway. ¿On se sent més còmode, actuant davant la càmera de cine o en un escenari?

 

-Anys enrere hauria respost que a l'escenari, perquè és d'on procedeixo, però ara em sento igual de còmode en tots dos terrenys. El que m'agrada és la varietat. Recordo que des que era estudiant d'art dramàtic, m'entusiasmava passar d'una classe de Shakespeare a una de cant, ball o pantomima. M'agrada aprendre, experimentar coses noves, si no canviés de repertori m'avorriria molt, o el que és pitjor, el públic s'avorriria de mi.

-El públic el comença a veure en anuncis publicitaris, especialment un de plomes estilogràfiques. ¿Per què va triar aquest producte?

 

-Perquè m'agrada aquesta firma pel seu compromís i la seva dedicació amb la qualitat, el disseny i la innovació. De petit tenia molt mala cal·ligrafia, però jo insistia a escriure amb ploma, i aquesta marca era l'epítom de classe i estil, quan vaig poder me'n vaig comprar una, per desgràcia no va ajudar a la meva cal·ligrafia (riu), però sí per al meu estil. Allà va néixer l'actor (riu), havia de pretendre que escrivia bé.

-¿Era bon estudiant?

Notícies relacionades

'X-Men: días del futuro pasado', mutants pel temps

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

 

-Era molt bo a l'hora de memoritzar, la nit abans d'un examen m'ho aprenia tot bastant de pressa i ho retenia a la memòria. Això, òbviament, em va ajudar a l'hora d'actuar. Quan arribes al teatre i el director et diu que té ­dues pàgines noves que t'has d'aprendre, altres actors entraven en pànic però per a mi no era un problema. Sempre he tendit a deixar les coses per a última hora i després he tret bones notes. Els exàmens de test m'anaven millor que aquells en què havia de fer servir la raó. No voldria que els meus fills fossin així, prefereixo que sàpiguen raonar les coses i tenir-les sempre a la memòria, que no que se'ls oblidin al cap de dos dies.