Najwa Nimri assalta la pista

Des de la seva aliança amb Carlos Jean sota l'àlies de Najwajean, cap al 1998, cada disc nou de Najwa Nimri ha estat diferent de l'anterior. Rat race (2014) no és cap excepció i, contra els climes relaxats i hipnòtics de Donde rugen los volcanes (2012), proposa sobretot ràfegues rotundes d'hedonisme; un pop ballable amb dedicatòries a l'estil electroclash dels 90. Per a ella hi ha hagut sempre, tot i això, «una constant: l'electrònica». I també «el to, el concepte o les lletres», que aquí tornen a ser en anglès, com al principi de la seva carrera musical.

En aquesta ocasió ha comptat com a productor amb Didi Gutman, teclista, compositor i productor del popular grup Brazilian Girls. Un aliat amb qui la química va sorgir de manera natural. «El meu baixista Matias [Eisen] no parava de parlar-me d'ell, de dir-me que l'havia de conèixer. Un dia, per relaxar-me d'Antígona -l'obra teatral que l'actriu representa a Matadero Madrid fins al dia 17-, per fi ens en vam anar a conèixer Didi. Vam provar de treballar tots tres junts i tot va ser genial, així que vam decidir fer el disc».

La idea era sobretot deixar-se emportar, que el disc transpirés vitalitat. Molta festa. També es van proposar «treure elements» com ara estètica i concepte; i com a economia de mitjans: «Quan ja no et pots costejar una banda en directe, és vital pensar què faràs en viu. Com menys elements és més fàcil. Però tampoc es tracta d'oblidar el sentiment orgànic d'una banda… Hem disparat bases però anem amb teclat i baix, que omple molt». El directe es podrà veure aquesta matinada a Razzmatazz, en ple horari de club (2.30 hores).

Mesurar els passos

Segons Najwa, la part difícil del directe és recordar les lletres. ¿Es pot aprendre Antígona i s'oblida de les seves pròpies lletres? «Sí, ¡em passa! Em quedo escoltant la música i se me'n va la lletra. He d'estar concentrada perquè no em passi. Mesurar els passos».

Artista inquieta en música i cine, Najwa reconeix que són temps difícils per desenvolupar una carrera digna i, a més a més, viure d'això. Sobretot en una indústria, la de la cultura, que sembla com tantes altres una «carrera de rates», títol del disc: «Sona podrit i contundent i reflecteix com n'és tot, de complicat, en aquest moment».

Notícies relacionades

Més de dos milions de llibres venuts en un Sant Jordi de rècord

L’encís de Lorca i el "poder utòpic" de les imatges s’apoderen del CCCB

«Hi ha gent que es pensa que, per algun motiu, no m'importarà no cobrar pel que faig», explica. «Cada vegada es cobra menys i donen per fet que ni tan sols vols… ¡Però sense els diners no es pot funcionar! Visc al mateix planeta».

Pel que sí que va cobrar va ser pel seu reportatge recent a Interviú, en què es va atrevir amb un nu integral. ¿Reivindicació -com la portada de Rat race- de la sexualitat femenina? «¡No, per favor!», exclama. «Jo no reivindico res. Tot ho reivindico cantant. Era una cosa que em venia de gust fer i que tan sols podria haver fet ara. Als 20 anys no em despullava. Perquè, és clar, als 20 estàs massa enfadada amb el món per posar-te en pilotes davant de ningú. Després tens un fill, comences a relativitzar… I l'empipada se't passa», conclou.