L’encís de Lorca i el "poder utòpic" de les imatges s’apoderen del CCCB

"I wonder why we listen to poets when nobody gives a fuck", cantaven Wilco des de les cendres fumejants de Yankee Hotel Foxtrot. "¿Quin és el rol dels poetes en temps de malestar?", es pregunta ara, un quart de segle després, el filòsof i pensador Georges Didi-Huberman, comissari i ideòleg al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) d’En l’aire commogut, exposició que pren impuls en els versos de Romance de la luna, luna, de Lorca, per explorar i celebrar el "poder utòpic" de les imatges i les emocions.

Somnis de poetes i històries potser no d’amor però sí de gairebé totes les altres coses cortesia d’una enlluernadora nòmina de creadors en què destaquen Picasso, Colita, Dalí, Man Ray, Pasolini, Goya, Miró, Tàpies, Val del Omar i Giacometti, per esmentar-ne alguns. "Produir imatges no té res a veure amb la il·lustració. Les imatges sempre estan en relació amb la memòria i el desig", defensa Didi-Huberman, per a qui, en temps d’angoixa, artistes i poetes passen per ser la primera línia de defensa. "Un poeta no és la cirera sobre el pastís de la filosofia. Amb Lorca, la poesia és el nucli dur del pensament", reflexiona el francès.

Camarón en bucle

Tant és així que En l’aire commogut avança seguint els versos del granadí i enredant-se en la seva concepció de l’encís, "contratradició no acadèmica de l’emoció estètica subjacent en la cultura europea des de Diderot i Schiller fins a Nietzsche, Freud o Bataille", per acabar reivindicant el poder transformador de les imatges. Allà hi ha, per confirmar-los, el blanc i negre rutilant de Cartier-Bresson, el desencaixament bèl·lic de Juli González i les ciutats en flames de Toshiko Kihara. Les antropometries d’Yves Klein i els collages de Duchamp i Bertolt Brecht.

A l’hora d’aterrar aquest corpus teòric, tot és molt més fàcil: a l’exposició s’entra amb Camarón de la Isla i la Nana del caballo grande de Lorca sonant en bucle i se surt, 300 peces i una bona estona després, flotant en aquest aire commogut i saturat d’estímuls visuals d’altura. "Estem en una època d’imatges comercials i bèl·liques, però l’obstinació de Lorca, Goya, Picasso i Pasolini contradiu aquesta situació binària d’anuncis i imatges de guerra", afirma Didi-Huberman.

Per l’autor de Quan les imatges prenen posició, aquesta mostra coproduïda pel CCCB i el Reina Sofia madrileny i amb ramificacions a la Filmoteca de Catalunya, es podria resumir com un assaig poètic "sobre la supervivència del joc i l’alegria". Un sortir a l’"ètica de l’emoció" que s’acaba convertint en un viatge circular amb principi i fi en la infància.

Notícies relacionades

Més de dos milions de llibres venuts en un Sant Jordi de rècord

Stoneweg culmina la compra del Comèdia per al futur Thyssen

"¿Per a què poetes en temps de penúria?", insisteix des de del passat Hölderlin mentre Didi-Huberman connecta en el present els Desastres de la guerra de Goya i la màscara mortuaria de Nietzsche, els estudis de caps cridant i plorant de Picasso i l’inquietant inventari d’ulls de Charles Le Brun que va servir per il·lustrar la portada de L’odi, amb fragments d’El cavall de Torí, de Bela Tarr, i La rabbia, de Pasolini.

Amb Lorca com a guia i protagonista d’excepció –destaquen a les parets de les sales dibuixos en tinta xinesa realitzats pel poeta i els manuscrits de Romance de la luna, luna i de la conferència Juego y teoría del duende-, En l’aire commogut entrellaça la fotografia de carrer de Joan Colom i les escenes eròtiques de Dalí. La Carmen Amaya de Colita i les composicions espacials de Lucio Fontana. Els paisatges en miniatura de Victor Hugo i els imponents díptics d’Antoni Tàpies. Al final, per tancar el cercle, els dibuixos de nens sirians refugiats en camps de Turquia i d’un infant barceloní durant la Guerra Civil recullen el guant llançat a la primera sala, quan les fotografies d’exiliats de Robert Capa i els fotogrames d’Alemanya, any zero, de Roberto Rossellini, suggereixen que fins i tot sota les bombes els nens són capaços de somiar la utopia. I qui diu somiar, és clar, diu també imaginar.