Sense ell no seríem el mateix

Cap al 1974 o 1975, la boira dels records em fa confondre, els meus amics i jo, en plena adolescència, vam descobrir el poder encisador de la música popular. Escoltàvem tot el anava a parar a les nostres mans i un dels primers discos que vam arreplegar va ser un del Grup de Folk. Crec que era el Festival de Folk, gravat en directe, el 1967 o 1968, a la Ciutadella. Hi vam descobrir artistes que cantaven en català i feien música «moderna», la que ens agradava. En poc temps ja érem fans incondicionals de Xesco Boix, Eduard Estivill, Jordi Batiste, Pau Riba, Jaume Arnella, entre molts altres. Xafardejant pels crèdits del disc ens vam adonar que les cançons que ens agradaven més estaven signades per «uns tals» B. Dylan i P. Seeger.

Notícies relacionades

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

El més dur dels ‘Reservoir dogs’

Mesos més tard vam tenir la sort de conèixer Xesco Boix, en un concert a Vic. Després del recital, el vam  saludar amb certa timidesa i vam quedar embadalits de com Xesco ens parlava, amb aquell somriure encisador, de Pete Seeger i de les seves cançons. No va passar gaire temps que ja estàvem escoltant els discos de Seeger i intentant treure'n els acords. Gràcies a ell vam poder descobrir Bob Dylan, The Band i Bruce Springsteen, amb aquell meravellós We shall overcome (The Seeger Sessions) de l'any 2006. Els Byrds, amb el seu Turn, turn turn, i de rebot els Buffalo Springfield i Crosby Stills Nash & Young. Sense oblidar Billy Bragg i després Wilco.

Sense Pete Seeger potser la música del nostre temps seria molt diferent, potser fins i tot jo no hauria escrit cap de les meves cançons, i mai ens hauríem preguntat on han anat a parar aquelles flors. ¡Bon viatge, Pete!