L'art contemporani conquista Barcelona

Tres grans parets de la primera sala del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), cobertes amb centenars de postals d'arcs de triomf de tot el món, obra d'Oriol Vilanova (Còpia, 2000), funcionen com a metàfora de les portes obertes amb què l'Arc de Triomf barceloní va acollir l'Exposició Universal del 1888, «el moment, com va dir l'historiador Juanjo Lahuerta, en què la ciutat va prendre plena consciència de ser moderna», explicava ahir el director del Macba, Bartomeu Marí. Aquesta modernitat és el punt de partida d'un recorregut que segueix en les avantguardes i acaba en la postmodernitat. Una postmodernitat que mostra CaixaFòrum, on una altra porta, falsa, de ferro fos i il·luminada tènuement amb una bombeta nua, obra de Jaume Plensa, (Wonderful, 1993), simula obrir-se a un territori que només pertany a la imaginació de l'espectador, convidant-lo a preguntar-se «¿qui és?, ¿on va? i ¿d'on ve?», aclareix Nimfa Bisbe, directora de la col·lecció de La Caixa.

Marí i Bisbe són els respectius comissaris d'Art. Dos punts, la primera exposició conjunta i simultània del Macba i La Caixa, amb 400 obres de 125 artistes diferents, que des d'avui i durant sis mesos inundarà Barcelona d'art contemporani -fins al 6 de gener a les tres plantes del Macba i fins al 29 de desembre a CaixaFòrum-.

Entre les obres, seleccionades de les 6.000 de la col·lecció dels dos museus, des de la segona meitat del segle XX fins a l'actualitat, n'hi ha que no han estat mai exposades, com la ja esmantada de Plensa;Good God(Bon Déu,1990), en què el polonès Miroslaw Balka veu l'Església com a instrument de càstig a través d'una llitera de fusta amb gotes de sang; o la dramatització de John Bock,A sota de la mandíbula, el buit(2010-2011), amb una parafernàlia d'estris quirúrgics.

La llista d'autors resulta aclaparadora: Tàpies, Chillida, Miró, Oteiza, Miquel Barceló, Joseph Beuys, John Bock, Joan Brossa, Paul Klee, Janis Kounellis, Antoni Llena, Perejaume, Martha Rosler, Alberto Solsona (amb una important donació), Nancy Spero, Raymond Pettibon, Tonet Amorós, Modest Cuixart, Marcel Duchamp, Mestres Quadreny, Joaquín Torres-García, Mike Kelley...

«No és una exposició sobre Barcelona, ni de Barcelona, sinó des de Barcelona i per a Barcelona i els seus ciutadans, per donar-los pistes sobre com l'art contemporani internacional ha evolucionat dins un discurs mundial», especifica Marí. És un «nou relat que escriu la història a partir del nostre passat recent per conèixer el present i imaginar el futur» i veure «com les avantguardes són part de la vida quotidiana i com la transformació dels valors de les avantguardes és pròpia de temps de crisi com l'actual».

Al Macba, després de veure com l'Exposició del 1888 i l'Exposició Internacional del 1929, amb icones de l'arquitectura com el pavelló Mies van der Rohe, marquen el primer accés de Barcelona a la modernitat, que en la República va tenir com a referent el Pavelló espanyol de l'Exposició Internacional de París de 1937, s'arriba a la ruptura de la guerra civil i la postguerra i la dictadura. És llavors quan la societat civil recupera l'esperit renovador dels anys 30 amb grups com Dau al Set o la Triennal de Milà del 1951, que tornen a situar Barcelona com a agent de modernitat, i, amb artistes com Joan Brossa, que usen el llenguatge com a matèria artística.

TÀPIES I BARCELÓ / De la pintura informalista i l'expressionisme abstracte dels 50, amb Tàpies i després Barceló, es viatja fins al retorn a l'objecte, en els 80 i 90, quan aquest es converteix en protagonista. Artistes com Tony Cragg donen un nou significat al seu ús quotidià, amb obres com la que sorprèn al Macba, composta per un piano i cadires de fusta, totalment crivellades per ganxos. I de l'objecte, al cos, on destacaLa naturalesa de la il·lusió visual, de Juan Muñoz, les estàtues del qual, que remeten a la Xina de Mao, es fonen amb el gris del mural.

I amb la dicotomia entre cos i ment es construeix a CaixaFòrum, a Montjuïc, el relat de la postmodernitat en els 80 i 90, fins a la primera dècada del segle XXI, quan el final del mil·lenni porta un sentiment de vulnerabilitat d'«un subjecte fràgil i desencantat, que no creu en veritats universals ni certeses úniques», apunta la comissària Nimfa Bisbe, que destaca «l'enfrontament entre el simbolisme messiànic i el discurs més existencial de Beuys, amb l'antiidealisme de Mike Kelley, que parodia la mitificació de l'art».

Notícies relacionades

La IA és massa simpàtica

La vida més enllà del reggaeton

FALSA CAVERNA DE PLATÓ / De Kelley impacta l'estructura de la sevaperformance titulada La trajectòria de la llum a la caverna de Plató(1985-1996), que qüestiona tres icones de la cultura occidental». Sota un mural que conclou «Arrossega't, cuc», convida, d'una manera literal, el visitant a agenollar-se i a entrar per un petit forat en una inquietant caixa on un fockitschdesmunta la visió de Plató; unes teles de colors de fluids corporals (pus, orina, sang i excrements), la transcendència espiritual de Rothko, i una negra i falsa xemeneia domèstica, Lincoln, com a capitost abolicionista i burgès.

En aquesta postmodernitat hi cap també un cap parlant de Tony Oursler, reflexions sobre el cos com a espai del dolor, en referència a la sida (Espaliú i Félix González-Torres), sobre l'explotació de la dona, iOmnipotents omnipresents(1991), de Tonet Amorós, que mostra unes oloroses larves de parafina alimentades per una gran crisàlide, com a «ironia d'una societat on tots estem conduïts i mengem i veiem el mateix». La postmodernitat deMatrix.