L'apòstol Springsteen

En la seva poesia industrial, Bruce Springsteen reitera que aquest món no és perfecte, però en el seu ofici el Boss viu molt a prop de la perfecció. La contundència amb què elabora el seu directe és directament proporcional a la taquicàrdia que provoca en l'exèrcit que el segueix, faci el que faci i canti el que canti. El Boss i la E Street Band van despatxar amb una aclaparadora professionalitat la seva parada espanyola en la reedició del Wrecking Ball Tour a l'escenari de l'estadi d'El Molinón.

Per tercera vegada en 20 anys, Springsteen va actuar a Gijón amb la complicitat dels bons veïns. El seu «Buenas noches, Gijón. ¿Ya estáis aquí otra vez?» va ser més que suficient per guanyar-se un públic que sembla que ve en els tràilers del muntatge, fidel a l'huracà. Durant la demora del començament, una ovació estranya va trencar la impaciència: Adele, la mare de Springsteen, va preferir seguir el concert des de la tribuna quan tothom l'esperava a les llotges vip. Probablement estava escrit en el guió del seu fill.

Per sobre dels crits selvàtics que li donen la benvinguda en les entrades, Springsteen va obrir el pot de l'adrenalina amb My love will not let you down i Out in the street, capdavanteres d'un repertori de 31 temes. Un inici que no augurava sorpreses respecte als 15 anteriors concerts europeus, però amb el Boss tots els pronòstics són bones notícies.

EL FRAGOR DE L'ERUPCIÓ / El solo de guitarra de Nils Lofgren al Because the nigth, el millor The river de tota la vida, la festa que van fer en un etern Spirit in the nigth o el magistral trànsit de Born to run a Born in the USA, ja als bisos, van ser només la part més reconeixible d'una tempesta que va tenir el punt àlgid amb el Twist and Shout /La bamba, memorable twist and mex, que ningú interpreta com Springsteen i la E Street Band en el fragor de l'erupció.

Notícies relacionades

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

El més dur dels ‘Reservoir dogs’

Els llargmetratges del Boss estan editats amb la perícia dels rellotgers. Bruce Springsteen, a més de fer el millor directe de la història del rock and roll, de fer-se acompanyar d'una de les bandes més solvents que existeixen (van estar estel·lars, com sempre, Van Zandt, Lofgren, Tallen, Weinberg i companyia) i de mostrar una energia increïble als seus 63 anys, exhibeix la seva singular habilitat per connectar.

Al concert d'El Molinón no hi va faltar el seu cada vegada més cèlebre karaoke, i va atendre peticions escrites en trossos de cartró i draps blancs (Better days, Waitin' on a sunny day, Ain't good enough for you...). Tampoc van deixar de pujar a l'escenari un parell de noies; amb una va ballar i a una altra li va penjar la guitarra, i també un nen amb el qual va cantar, mentre el públic es tornava més boig encara. El Boss s'agrada, es banya a les mans de les primeres files, fa quilòmetres per la seva passarel·la, cuida la seva banda (no hi va faltar l'homenatge a Clarence Clemonds i Danny Federici). És l'apòstol del bon rotllo. Incansable, juganer, content i terrible fins a la tendresa, Springsteen, en un castellà de Nova Jersey, va aixecar els porus d'El Molinón al recitar un versicle del seu exemplar evangeli: «Corren malos tiempos en América, en España y en Gijón. Tengo la esperanza de que vendrán días mejores». Amb una complicitat rere l'altra, el Boss va conduir el seu tercer concert de Gijón fins a la una de la matinada, 209 minuts després de saludar amb els punys ben alçats. El seu fins sempre va ser Thunder Road, una altra dolça metàfora del road movie on viu. «Este es un pueblo de perdedores, e intento salir de aquí para ganar...».